18 de desembre del 2012

Epicur - Carta a Meneceu


La Carta a Meneceu va ser escrita per Epicur, defensor de la seva teoria anomenada epicureisme. L’escrit convida a tothom a filosofar, perquè és la manera d’assolir la salut de l’ànima; la felicitat. El jove ha de filosofar per aconseguir ser feliç, i el gran (persona vella amb experiència) per mantenir-se jove, donant així importància a allò passat.

A més, l’autor fa referència als déus , a la mort i al del destí. Això és considerat com els tres temors. Segons Epicur, els déus no es preocupen pels humans, ja que no ens necessiten perquè són autosuficients. Seguidament explica que la mort no és res pel homes, perquè la mort priva de les sensacions i allà és on es troba el bé i el mal. Això fa que no vulguem morir el més aviat possible. Segons el text, aquell qui tem a la mort és estúpid perquè pateix preveient-la, ja que la mort no existeix mentre som vius, i quan no hi som, ella hi és present.

Epicur diu que el savi no considera ni el viure ni el morir com un mal, i que aquell que li diu al jove que ha de dur una bona vida i al vell que ha de morir, no té seny, perquè el camí és el mateix. Com a tercer temor, l’autor parla del destí, el qual no està del tot en les nostres mans, però tampoc ens deixa de pertànyer.

Segons Epicur, quan posseïm una cosa, ja no la necessitem, perquè si la necessitàvem era per omplir la seva absència. És per això que el plaer és el principi i el final d’una vida feliç. Així doncs, viure és buscar aquests plaers, ja que triem ser feliços en funció d’aquests.

També exposa la idea de la moderació. Com  diu Epicur el plaer és el no sentir dolor. Finalment, acaba dient que el savi és aquell que sap viure segons la raó. Sempre, ens hem de guiar per aquesta, ja que el plaer ha de ser moderat i reflexionat.

En conclusió, Epicur en aquesta carta ens diu que hem de filosofar per assolir la felicitat mitjançant el control après dels plaers i els desitjos.


10 de desembre del 2012

Aristòtil i la virtut


La teoria ètica d'Aristòtil es desenvolupa a l'obra, Ètica a Nicòmac. És on es troba l'expressió més madura de la seva teoria.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot ser aquesta felicitat.


Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat. Per Aristòtil la mateixa felicitat és el fi últim.

Partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica. En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions, només a partit d’aquesta podem arribar a ser feliços i contemplar el Bé Suprem.


4 de desembre del 2012

Aristòtil - El Primer Motor Immòbil com a causa final


Aquest fragment pertany a l’obra de Aristòtil que rep el nom de Metafísica, concretament al llibre XII.

El filòsof defensa l’existència d’una causa final que s’identifica amb el primer motor. El moviment és etern i el primer motor és el que mou sense ser mogut i és concebut com la causa eficient primera de moviment. Aristòtil no pot entendre la concepció numèrica de l’infinit, per tant, nega la seva existència “en acte”. Només existeix com a potència.

Segons la seva teoria tot el que es mou es mogut per un altre. El primer motor immòbil mor com a causa final i és acte pur, acte sense potència, sempre s’està movent. Diu que mor com a objecte de l’amor, les coses retornen al primer motor com a mena de “desig”. Aquest motor és pensament sobre si mateix, autopensament, no ha creat el món perquè és retorn i perquè del no res no pot sortir res, el déu existeix com una mena d’ésser diví però no intervé en el món.

En conclusió, les coses que mouen i que són mogudes per altre no poden ser infinites, ja que no es donaria moviment. Per tant, ha d’haver un primer motor que sigui la seva pròpia causa de moviment. D’aquesta manera es pot afirmar l’existència d’un motor immòbil primari com a causa eficient de moviment del món. El canvi només es pot donar a partir d’alguna cosa que està en acte. Aristòtil diu que no es pot prolongar una sèrie de moviments de manera indefinida, ha d’existir aquest motor que transmet el moviment a totes les coses naturals i que s’entén com a etern, immutable i acte pur.


20 de novembre del 2012

Aristòtil i la Metafísica

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.


En aquest text el filòsof afirma que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Per tant, anomena com a "ells" a Plató i els seus deixebles demostrant la seva critica sobre la impossibilitat del món de les idees. Tracta el la filosofia primera anomenada "physis" o naturalesa.



Realitza una comparació amb la teoria canviant d'Aristòtil exposant i argumentant que les coses sensibles flueixen constantment. Si em de tenir coneixement, cal que a més de les coses sensibles i contingents hi hagin coses que no canviïn i siguin immutables, aquestes són les idees. Per tant, no es pot tenir coneixement de les coses que flueixen o es troben en un canvi constant.


Fa referència a Sòcrates, a les actituds morals i al concepte de l'universal. Aquest filòsof no parlava del món intel·ligible, a diferència de Plató i el propi Aristòtil. Els platònics van separar les idees de les realitats sensibles. Pensen que tot es pot dir de manera universal, tot ha de tenir una idea.


Aristòtil realitza la critica mitjançant la Navalla d'Okham on exposa que per poder explicar les coses concretes Plató acudeix a la invenció de les idees universals. En canvi, Aristòtil creu que les idees no tenen res a veure amb les coses. La forma comuna a les coses no es troba en el món sensible sinó en l'essència, és a dir, en cadascuna de les coses sensibles. En conclusió, les causes de les coses es troben en les mateixes coses, no en les idees com havien exposat els platònics.


12 de novembre del 2012

Plató - Fragment XIV República


El text pertany a l’obra de la República de Plató, on aquest estableix un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.
En primer lloc, el filòsof introdueix el terme dialèctica exposant la seva teoria sobre com poder arribar a la veritat i a les idees en si mateixes, per tant, l’ascens al bé per part del coneixement. Defensa que les arts no són una via per arribar a la veritat perquè són copies de les idees en si i per tant s’allunyen del món intel·ligible. També argumenta que les arts estan basades en una forma de coneixement anomenada opinió o “doxa” que es fonamenta en allò que es percep i per tant, al món sensible.
Conseqüentment, Plató tracta els graus del coneixement. Primer fa referència al coneixement i al pensament, seguit en tercer lloc per la creença i per últim la imaginació.  Les dues primeres s’agruparien en la via de la intel·ligència referida a l’essència de les coses i al món de les idees. En canvi, les últimes formarien la via de l’opinió, que es refereix a la generació i per tant, al món sensible de les aparences.
En conclusió, Plató exposa el procés de la dialèctica, necessari per assolir l’idea de bé. Gràcies a aquesta disciplina entesa per Plató com a suprema podrem ascendir pels diferents graus de coneixement i arribar de manera racional al bé suprem.







5 de novembre del 2012

Plató i l'idea de Justícia


El fragment pertany a La República, obra escrita en forma de diàleg corresponent a l’etapa de maduresa de Plató. El protagonista del relat continua essent Sòcrates. 
El filòsof comença mencionant el significat d'allò que és just, emprant el mètode socràtic al seu interlocutor i exposa la seva teoria de l’Estat entès com a organisme on la justícia és harmonia i una convenció humana.
Relaciona l’Estat amb l’idea de Bé atribuint-li adjectius com savi, moderat, just… i amb l’individu, només serà moderat, aquell en que la racionalitat predomini davant el desig. Per tant, defensa un Estat en el que la part racional, composta pels governants s’imposi en la societat. 
També tracta el concepte de  justícia com a funció dins de l’Estat, cadascú haurà de complir-la de la millor manera i ocupar el lloc corresponent segons les seves capacitats.
Per entendre el significat d’una persona justa introdueix les tres parts de l’ànima o també anomenades virtuts. L’home just és aquell la raó del qual controla les altres dues parts de desitjos i temptacions que allunyen a l’ésser humà del camí correcte deixant-se endur pels instints en lloc de guiar-se per la raó, que condueix a la justícia i a la felicitat entesa com la “vida bona”.
L’home que ha contemplat l’idea de bé controlarà les passions i els plaers mitjançant la temprança, virtut entesa a través de la raó.
Per últim, Plató argumenta que la veritat està vinculada al coneixement i el filòsof és aquell que estima la veritat.



29 d’octubre del 2012

Plató - Ciència i opinió


El text pertany a l’obra de la República de Plató, on aquest estableix un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.
En primer lloc, el filòsof introdueix el terme dialèctica exposant la seva teoria sobre com poder arribar a la veritat i a les idees en si mateixes, per tant, l’ascens al bé per part del coneixement. Defensa que les arts no són una via per arribar a la veritat perquè són copies de les idees en si i per tant s’allunyen del món intel·ligible. També argumenta que les arts estan basades en una forma de coneixement anomenada opinió o “doxa” que es fonamenta en allò que es percep i per tant, al món sensible.
Conseqüentment, Plató tracta els graus del coneixement. Primer fa referència al coneixement i al pensament, seguit en tercer lloc per la creença i per últim la imaginació.  Les dues primeres s’agruparien en la via de la intel·ligència referida a l’essència de les coses i al món de les idees. En canvi, les últimes formarien la via de l’opinió, que es refereix a la generació i per tant, al món sensible de les aparences.
En conclusió, Plató exposa el procés de la dialèctica, necessari per assolir l’idea de bé. Gràcies a aquesta disciplina entesa per Plató com a suprema podrem ascendir pels diferents graus de coneixement i arribar de manera racional al bé suprem.


21 d’octubre del 2012

El Demiürg de Plató


Plató (427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica que desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. 
Aquest fragment forma part de l’obra Timeu del filòsof, és en forma de monòleg, escrit sobre el 360 a.C. 
Plató tracta la seva ontologia dualista relacionant el món sensible i el món intel·ligible.
L’autor defensa que tot neix per una causa ja que es impossible que existeixi sense un perquè. Aquestes causes de les coses són les idees, es refereix a aquest concepte com a realitat extramental amb existència objectiva. Formen part del món intel·ligible i són l’essència de les coses.
Estableix que el Demiürg és com un artesà que dóna forma a les idees, les agafa i les ordena. Agafa els models del món intel·ligible i ell mateix dóna lloc al món sensible. La seva tasca és ordenar, posar ordre en el caos i defensa  que aquest món és un tot ordenat, harmoniós però a la vegada imperfecte perquè ve donat pels límits de la matèria.
En conclusió, Plató argumenta que el món sensible és la imatge material i imperfecte del món intel·ligible.

18 d’octubre del 2012

Plató - La ignorància socràtica


Sòcrates fou un filòsof grec considerat el fundador de la filosofia occidental. Només ens n'ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d'informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment.




El text forma part de l’Apologia de Sòcrates, obra de joventut de Plató. Aquest realitza un homenatge al seu mestre presentant el discurs de defensa pronunciat per Sòcrates davant del tribunal atenès que el va condemnar a mort. 


Plató exposa la idea de la impossibilitat d'assolir la saviesa absoluta. Sòcrates no es considera el més savi, tot i que cerca la saviesa i la admira, perquè hi ha moltes coses que no sap i resten en la ignorància. Vol saber perquè es considerat el més savi de tots i per trobar aquesta veritat formula preguntes a un home conegut per a tothom com a savi.
El mestre aplica la ironia socràtica, fent veure que és un ignorant fins que l’interlocutor que creu que ho sap tot es contradiu. Aquest subjecte realment no sabia res ja que no era conscient dels seus límits. En canvi, Sòcrates si els reconeix i té consciència d'allò que no sap ( li resta en la ignorància). Per tant, el coneixement de la teva ignorància fa que siguis més savi que aquell que es creu savi perquè no es qüestiona ni es contradiu.
En conclusió, aquest fragment és una plena admissió de la ignorància, ja que tot el seu coneixement prové de la seva confessió de no saber res: "Només sé que no sé res".


16 d’octubre del 2012

Plató - El Mite de la Caverna


Plató (427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica que desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. 
Aquests fragments del Mite de la Caverna formen part de l’obra més important del filòsof, La República, llibre VII, 514 i 517.
S’estableix un diàleg entre Sòcrates, qui relata i Glaucó. Explica el mite, parlant de la cova en la que es troben uns homes captius, en aquest mateix antre subterrani han nascut i crescut, lligats amb cadenes de cames i coll, i els hi és impossible girar el cap. 
Darrere d’ells hi ha un mur i una foguera que fa possible la projecció de les ombres a l’interior de la cova.
A l’exterior, dominat per la llum solar, hi ha un camí per on passen homes amb un seguit d’objectes que queden reflectits a la paret observada pels captius. Aquests com no coneixen altre cosa i han crescut observant ombres que es mouen, creuen que les ombres és la realitat mateixa. 
Plató tracta la seva teoria de les idees, realitza una comparació entre el món sensible i la presó de la caverna, com també entre la llum del foc i l’energia del Sol. En la primera comparació el filòsof expressa la idea de que el món sensible és una presó per l’ànima, que s’ha d’alliberar i d’aquesta manera, ascendir a la veritat. En canvi el món intel•ligible o món de les idees és llibertat i coneixement.
La sortida de la caverna comportarà l’ascens de l’ànima, el màxim coneixement del bé que és  bellesa i la causa de la perfecció del éssers. Aquell que actuï (bé) de manera correcta contemplarà el bé.
Per tant, ens explica com és la realitat i com podem conèixer-la. Plató vol fer-nos entendre que el món sensible és una aparença i que només a través del coneixement ens podem alliberar. Per tant, el coneixement ens farà lliures.

24 de setembre del 2012

Parmènides i l'ésser


Parmènides d'Elea va viure entre el 570 aC i el 475 aC. Fou un dels filòsofs més importants de l'antiga Grècia (pertany al gran grup dels presocràtics). Era fill de Pirres, i havia nascut a la colònia grega d'Elea a la Magna Grècia.
En aquest text el filòsof ens dona a conèixer les seves idees sobre la via de la veritat i opinió. Parla de l’ésser com a realitat absoluta, considera que els sentits ens enganyen i per tant no són fiables, concretament nega la validesa dels sentits.
La naturalesa no canvia, és estable i immutable i l’ésser és sempre i ha de ser. Això ens fa pensar en la impossibilitat de parlar de temps passat o futur amb el terme: ésser, ja que aquest és ingendrable, homogeni, únic, immòbil, etern(no ha nascut i no morirà). No canvia, si canvies passaria a ser un contrari i ja no seria el mateix.
La pregunta a d’on podria haver sorgit es resposa amb “no podem fer sorgir l’ésser del no-ésser”, perquè això introduiria una imperfecció i l’ésser és perfecte. No existeix el seu origen, perquè  Allò que neix, neix a partir de l’ésser. Parmènides també defensa que és el mateix pensar i l’ésser perquè Allò que existeix es pot pensar, el que no existeix no es pot pensar.
El filòsof afirma l’eternitat de l’ésser perquè no es pot passar del no-ésser al ésser, del no-res no pot sortir res ja que el no-res no pot ser pensat ni pot existir.
En conclusió, Parmènides argumenta que la via de l’opinió no és la correcta ja que tracta sobre el món dels sentits i les aparences, considera que hem de seguir la via de la veritat a través de la raó perquè només a partir d’aquesta podem entendre la naturalesa de les coses.


19 de setembre del 2012

Anaximandre i l' àpeiron



Anaximandre va ser un filòsof i alquimista grec, que va viure entre el 611 aC el 546 aC aproximadament, es va interessar per temes científics i filosòfics. Fou un dels primers filòsofs de l'escola jònica, i se'l suposa deixeble del fundador Tales de Milet.
La seva concepció de l’origen de totes les coses es basa en la immaterialitat, mai en el que és material. Anaximandre utilitza el terme àpeiron com a principi i element de les coses existents, i que conté la causa del naixement i la destrucció del món. Per tant, la realitat és quelcom indeterminat. L’àpeiron es definit com l’etern retorn, un fons il·limitat i indeterminat però alhora també irracional que justifica totes les coses. En canvi, al Kósmos es on es porta a terme la lluita de contraris i per tant es troba en desequilibri. El conflicte de contraris defineix conceptes oposats però que al mateix temps són complementaris, no existeix un sense l’altre, com per exemple néixer i morir, una acció donarà una altra. Tot i existir algun dia deixarem d’existir.
El filòsof admet la pluralitat de mons i l'etern moviment de les coses. Proposa l’existència d’una justícia que ha d’equilibrar el desordre provocat pels éssers humans i on alhora l’ordre del temps serà el responsable de que torni a establir-se aquesta mateixa justícia. 
2n Batxillerat





9 de juny del 2012

Valoració personal del curs - 1r Batxillerat


Quan vam començar aquest curs hi havia especialment una assignatura que ens intimidava, la Filosofia. Al principi vaig començar a preguntar-me el significat d'aquesta paraula i sobretot quina era la seva utilitat. No sabia que m'esperava, però el que mai m'hagués imaginat és que aquesta assignatura  m'oferís una nova visió del món
Les classes han sigut realment interessants, sobretot quan debatíem diferents pensaments o punts de vista sobre teories filosòfiques com el determinisme, el condicionament, la llibertat, el nacionalisme...
Fins i tot, hi havia dies que sortíem de les classes parlant i debatint sobre temes filosòfics. 
Personalment, les activitats del Twitter i el blog em semblen una molt bona idea, han fet que l'assignatura fos més dinàmica i entenedora.
També m'ha agradat sentir com, quan teníem exàmens hi havia unitats que m'agradava estudiar. He arribat  a utilitzar cites filosòfiques a l'actualitat o a escriure-les al Twitter, m'han fascinat, com per exemple: "Només hi ha un bé: el coneixement. Només hi ha un mal: la ignorància" de Sòcrates.
Crec que una de les raons per les quals m'ha agradat la filosofia és perquè té alguna relació amb el Dret, carrera que vull cursar. Segons tinc entès després del batxillerat, a la facultat de Dret, continuaré tenint aquesta assignatura.

Voldria agrair al nostre professor Enric per les classes i per despertar noves inquietuts en tots nosaltres.

Per finalitzar, us deixo un fragment que he llegit del filòsof francès  Gilles Deleuze. Pertany a la seva obra publicada l'any 1962 anomenada Nietzsche y la Filosofía. Mitjançant l'exposició d'arguments molt interessants  trobem   la resposta a una de les preguntes que em vaig formular a principi de curs: Per a què serveix la Filosofia?



Cuando alguien pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder establecido. La filosofía sirve para entristecer. Una filosofía que no entristece o no contraría a nadie no es una filosofía. Sirve para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas. ¿Existe alguna disciplina, fuera de la filosofía, que se proponga la crítica de todas las mixtificaciones sea cual sea su origen y su fin? Denunciar todas las ficciones sin las que las fuerzas reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin, hacer del pensamiento algo agresivo y afirmativo. Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean, la estupidez y la bajeza serían aún mayores si no subsistiera un poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohíbe, aunque sólo sea por el qué dirán, ser todo lo estúpida y lo baja que cada una por su cuenta desearía. No les son permitidos ciertos excesos, pero ¿quién, excepto la filosofía, se los prohíbe? ¿quién les obliga a enmascararse, a adoptar aires nobles e inteligentes, aires de pensador? Ciertamente existe una mixtificación específicamente filosófica; la imagen dogmática del pensamiento y la caricatura de la crítica lo demuestran. Pero la mixtificación de la filosofía empieza a partir del momento en que ésta renuncia a su papel... desmixtificador, y tiene en cuenta los poderes establecidos: cuando renuncia a detestar la estupidez, a denunciar la bajeza. Es cierto, dice Nietzsche, que actualmente los filósofos se han convertido en cometas. Pero desde Lucrecio hasta los filósofos del siglo XVIII debemos observar estos cometas, seguirlos todo lo posible, hallar su camino fantástico. Los filósofos-cometas supieron hacer del pluralismo un arte de pensar, un arte crítico. Supieron decir a los hombres lo que ocultaban su mala conciencia y su resentimiento. Supieron oponer a los valores y a los poderes establecidos aunque no fuera más que la imagen de un hombre libre. Después de Lucrecio ¿cómo es posible preguntar aún: para qué sirve la filosofía. 

Gilles Deleuze (1925-1995)
Nietzsche y la Filosofía (1962)


7 de juny del 2012

Definicions - Tema 10

1. Intel·lectualisme moral: Posició de l'actitud Socràtica que estableix que és impossible obrar malament expressament i qui ho fa és per ignorància. Defensa que el saber és igual a la virtut.
2. Maièutica: Mètode de Socràtes que expressa  l'art de donar a llum a la veritat.
3. Hedonisme: Posició Aristotèlica que defensa que ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar el dolor. Identifica el bé moral amb el plaer.
4. Eudemonisme: Posició que defensa que ser feliç és autorealitzar-se, assolir les metes pròpies i fer allò que que ens pertoca com a humans. El bé suprem és la felicitat.
5. Autorealització: Aconseguir allò que és propi de l'ésser humà.
6. Prudència: Constitueix la saviesa pràctica perquè ens ajuda a deliberar bé i a trobar el terme mig entre el defecte i l'excés.
7. Autosuficiència: Valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú.
8. Pau interior: Defensada pels estoics. Fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes, no dependre del destí i ser amos de nosaltres mateixos.
9. Utilitarisme: És un hedonisme social, considera que els éssers humans tenim uns sentiments socials com la simpatia.  Consisteix a a arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre de persones (Principi d'utilitat).
10. Aritmètica del plaer: Introduïda per Jeremy Bentham. Defensa que hem de fer allò que suposi més plaer i menys dolor, per tant, consisteix a sumar plaers i a restar dolors. Té dos supòsits: Tots els plaers són iguals en qualitat i els de les diferents persones es poden comparar entre si per arribar a un màxim total de plaer.
11. Ètica deontològica: Iniciada per Kant, es preocupa pel deure, li importa la forma i no els continguts, per tant és una ètica formal. L'important és el deure moral.
12. Ètica teològica: Teoria ètica que se centra en la finalitat i no pas en el deure moral.
13. Imperatiu categòric: Ordres que obliguen de forma universal i incondicional i tenen la forma "has de fer x".
14. Autonomia moral: El subjecte es dóna a si mateix la llei moral.

30 de maig del 2012

Sòcrates insatisfet o ximple satisfet?


John Stuart Mill defensava una teoria ètica anomenada utilitarisme on exposava la idea de que "És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet”.
Si disposem de la capacitat de poder augmentar el nostre coneixement  i estimular el plaer intel·lectual, no hauríem de tenir por a renunciar a una part de la nostra vida feliç, plena de plaers més senzills, fàcils i ràpids d’aconseguir, perquè tindrem la recompensa d’un altre tipus de felicitat escollida per nosaltres, la del savi.   
Els ximples satisfets només coneixen la seva part de la qüestió en canvi els savis insatisfets coneixen i es preocupen per comprendre ambdós. Per Mill els plaers mentals eren superiors, i l’important és la qualitat dels plaers per això són més important que els del cos.
Un Sòcrates insatisfet pot haver sigut feliç, fins i tot més que un porc satisfet.  Perquè el porc al llarg de la seva vida només ha tingut un sol tipus de plaer. L’home insatisfet, haurà conegut al llarg de la seva vida plaers més nombrosos i diferents que el propi satisfet.
Els plaers superiors són els que porten a un l’ésser humà fins al coneixement.

Segons Shakti Gawain: "El mal (la ignorancia) es como una sombra - carece de materia, es simplemente falta de luz; no puedes hacer que una sombra desaparezca tratando de luchar contra ella, de pisotearla, de quejarte amargamente de ella, o utilizando cualquier otra forma de resistencia emocional o física. Para provocar que una sombra desaparezca, debes poner luz en ella." Per tant, en lloc d'utilitzar una resistència emocional o física corresponent al plaer corporal hauríem de donar llum a aquesta ombra amb un plaer intel·lectual, per lluitar i fer desaparèixer la ignorància.

Com va dir Benjamin Disraeli: "Ser consciente de la propia ignorancia es un gran paso hacia el saber." 
Un savi és aquell que dona tot allò que sap per tot allò que desconeix i li queda per saber.

Com a conclusió, el propi Sòcrates va dir: "Només hi ha un bé: el coneixement. Només hi ha un mal: la ignorància."    
                                                      

                                                                        




21 de maig del 2012

Obrar conforme la virtut més perfecta


L'Ètica a Nicòmac és un tractat d'Aristòtil sobre la virtut i la moral que defineix l'ètica aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en apunts de les seves lectures al Liceu, i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé dedicats a ell.
Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per reconèixer la millor opció a escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat(eudemonisme)ben entesa, la millor línia d'acció és una conducta virtuosa.
Per definir la felicitat, Aristòtil sosté que és necessari captar la funció pròpia de l'home que es viure i es aquella que ho caracteritza essencialment. Aquest tipus de vida que singularitza a l’ésser humà és l’anomenada vida racional. Per tant viure com a home és viure racionalment.
Parla de la virtut com una qualitat de manera que, el que la te, la porta fins a la perfecció. Aquesta es porta a terme en una vida finalitzada i plena.  L’ésser humà actua d'acord amb la millor de les virtuts i la més perfecta.
L’autor cita a un citarista. La seva funció es tocar l’instrument, però la d’un bon citarista es tocar-la bé, arribant a la perfecció i l’excel·lència.  Per tant, identifica el bé amb el fi, perquè segons Aristòtil la felicitat es troba en l’autorealització, en la satisfacció d’haver aconseguit l’objectiu proposat.
La funció de l’home bo es viure de manera racional però també de manera excel·lent, íntegra i totalitària.




13 de maig del 2012

Jean-Paul Sartre


1. On va estudiar Sartre? 
 A l'Escola Normal Superior (École Normale Supérieure).
2. Què opinava ell sobre els valors?
 Negava l'ordre, la família i la fidelitat. Creia en un univers sense valors perquè defensa que no hi ha valors absoluts.
3. Quin corrent filosòfic el va influïr?
 La fenomenologia.
4. Quin és el nom de la seva novel·la filosòfica més important?
 La nàusea.
5. Quina importància té per a ell l'existència?
 No té sentit, hem nascut per casualitat. Segons Sartre la vida és absurda.
6. Quin és el nom de l'assaig més important de la seva primera època?
 L'ésser i el no-res.
7. Què és l'autenticitat?
 La reflexió seria i serena de la pròpia existència.
8. Qui era Heidegger?
 El filòsof que va influenciar a Sartre en la filosofia i en l'ésser i el no-res.
9. Quin és el títol de la revista que va crear?
 Les temps modernes.
10. Què significa que l'infern són els altres?
 Significa que estem exposats als altres i a la seva mirada que pot esdevenir una amenaça per nosaltres.
11. Quina concepció defensava sobre la fidelitat?
 La nega perquè es deriva de la seva concepció de la llibertat absoluta.
12. Com es titula el llibre que Simone de Beauvoir que més ha influït al feminisme?
 El segon sexe.
13. Quin és el títol del llibre de Sartre que més l'apropa al marxisme?
 Crítica de la raó dialèctica.
14. Quin canvi es va dur a terme?
 Desapareix la llibertat individual i creu en la col·lectiva. Pensa que serem lliures si la societat és lliure.
15. En quin any li van donar el premi Nobel? Per què el va rebutjar?
 L'any 1964. Perquè no seria coherent amb ell mateix i per raons ètiques i de coherència personal.
16. Quina ideologia va defensar en els seus últims anys?
 Anarquisme.
17. Quin fet històric el va influïr fortament?
Les rebel·lions del maig de 1968 protagonitzades per estudiants.
18. Quin diari extremista va dirigir?
 La cause du peuple (La causa del poble).
19. Què opinava sobre el terrorisme?
 Que era la bomba atòmica dels pobres.
20. Per què va ser considerat una "brúixola ètica"?
Perquè tothom és preguntava que pensava Sartre dels esdeveniments que succeïen.




9 de maig del 2012

Definicions - Tema 9


1. Amoral: Aquell que no té sentit moral, per tant, no és amo dels seus actes i no s' identifica ni amb al bé ni el mal.
2. Inmoral: Comportament desviat respecte el que és moral.
3. Temperament: Conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar.
4. Virtut: Tenir l'hàbit de fer el bé (Aristòtil).
5. Consciència moral: Capacitat humana d'adonar-se que unes formes de vida, valors o principis són moralment millors.
6. Responsabilitat: Capacitat de respondre i ser amos dels nostres actes.
7. Llibertat externa: Manca de coexió externa.
8. Libertat interna: Absència de coexió interna. Poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.
9. Determinisme: Estem determinats per un seguit de factors per tant no som lliures. Actitud que defensa que res no succeeix sense una causa.
10. Condicionament: Influència que ens afecta però no ens determina.
11. Destí: Llei que regeix l'Univers per la qual tot ha de succeir perquè ha de passar. No tenim possibilitat d'escollir.
12. Principi de causalitat: Tota causa té un efecte i l'efecte ve per una causa.
13. Determinisme econòmic: Explica les etapes històriques, els modes de producció com a determinades per la infraestructura econòmica, i la consciència com a determinada pel lloc que cada individu ocupa en el procés de producció.
14. Indeterminisme: No estem determinats per factors sinó que som lliures. També anomenat llibertarisme.
15.  Autonomia moral: Poder decidir per un mateix el que està bé i malament, sense  dependre d'altres persones. Ens donem a nosaltres la llei moral.
16. Nivell preconvencional: La persona té per just el què satisfà els seus interessos. Les persones no es deixen portar pels impulsos egoistes, són heterònomes.
17. Nivell convencional: La persona considera just allò que concorda amb les lleis de la societat o del grup. Reconeix i admet les normes per adaptar-se. També té una posició heterònoma.
18. Nivell postconvencional: Distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals. Són persones autònomes. Respecte per la igual dignitat dels éssers humans.
19. Lògica de la cura: Sentit de la compassió i responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.


1 de maig del 2012

Preguntes de comprensió


1. És compatible afirmar l'existència de Déu amb la idea que els éssers humans tenen llibertat?

No, perquè parlar de l'existència de Déu seria estar d'acord amb teories deterministes  que defensen que estem determinats per un seguit de factors, per tant no som lliures.

2. Com expliquen els determinismes científics l'experiència espontània de la llibertat?

L'ésser humà actua segons els seus interessos. Hi ha una sèrie de factors que ens condicionen com l'economia, els gens, el subconscient... i ens intenten donar la raó de la conducta humana des de les explicacions que ens pot proporcionar una determinada ciència.

3. Quins fets estarien mancats de sentit si es nega que els éssers humans tinguem lliure arbitri?

Sense el lliure arbitri no tindríem la capacitat de triar entre una cosa o altres, així que estaríem mancats de llibertat i per tant no podríem decidir, prendre decisions personals, no hi hauria res que ens obligues a fer qualsevol cosa que desitjàssim, tampoc ens podríem penedir.


4. Pot haver-hi dos usos diferents de la idea de <causa>? Com ajudaria el fet de fer-ne la distinció a la comprensió de la llibertat les persones? 
Si. Allò per què una cosa és o s’esdevé, antecedent necessari d’un efecte o allò per què hom fa alguna cosa. 


11 d’abril del 2012

Definicions - Tema 8

1. Monisme materialista: Teories que expliquen el psiquisme humà com una conseqüència del cervell tan desenvolupat. Només existeix la matèria.
2. Materialisme emergentista: Posició que considera que el que és metal no es redueix a allò que és físic, però si que emergeix evolutivament del que és físic. Només existeix la matèria.
3. Dualisme platònic: Posició defensada per Plató, l'ésser humà està compost de cos i ànima i que aquesta, és immortal i immaterial i ja existia abans d'unir-se al cos. 
4. Hilemorfisme: Posició defensada per Aristòtil que considera que l'ànima i el cos són complementaris i inseparables. Només es poden separar en la nostra imaginació.
5. Dualisme interaccionista: Tesi defensada per John C. Ecles, manté que la ment i el cervell són  realitats diferents , hi ha fets que reclamen una ment autoconscient, el cervell per si sol és insuficient.
6. Interaccionisme emergentista: Karl Popper sosté que no tot el que és real ha de ser material i que la ment és un producte evolutiu del cervell. Per Popper existeixen tres mons que interactuen entre si.
7. Raó teòrica:  S'ocupa d'allò que no pot ser d'altra manera,  objectes o esdeveniments. Per tant, tracta de fets necessaris.
8. Raó pràctica: S'ocupa d'allò que pot ser d'altra manera(per tant, d'allò que és contingent), s'encarrega de plantejar quins fins hem de perseguir els éssers humans i entén que quan algú fa bé aquesta funció és un home prudent. L'objectiu és assolir la felicitat.
9. Raciovitalisme: Teoria de José Ortega y Gasset, la qual defensa que la raó vital no és la vida com a raó sinó com un element constitutiu de la vida.
10. Acció comunicativaAcció orientada a l'entesa i al consens entre diferents locutors. 
11. Acció estratègica: Obtenir mitjans per aconseguir fins. Acció orientada a l'entesa.
12. Persona (Boeci): Substància individual de naturalesa racional.
13. Dignitat:  Dret de les persones a no ser tractades com un mitjà sinó com a fi. La persona té valor absolut.
14. Existència encarnada: Dir que les persones existeixen significa que estan dotades d'una interioritat que els permet obrir-se al món.
15. CompromísConjunt de promeses compartides en què intervè la llibertat humana.
16. Proximitat: Donació de quelcom del propi ésser a una altra persona, sigui qui sigui, només pel fet de necessitar-ho.

9 d’abril del 2012

Biografia Martin Buber

(Viena, 1878 - Jerusalem, 1965) Escriptor i filòsof israelià. Arran del divorci dels seus pares, es va criar en la localitat austríaca de Lemberg, on residia el seu avi patern, Salomón Buber. Allà va conèixer la Bíblia, la llengua hebrea clàssica i el pensament jueu ortodox i va compartir la vida d'oració i estudi dels piadosos seguidors del corrent hassidim.

Als catorze anys va tornar a la casa paterna i en 1896 va iniciar estudis de filosofia i història de l'art a la Universitat de Viena, que més tard va continuar en Leipzig, encara que finalment es va doctorar a Berlín en 1904. Es va afiliar al sionisme i va participar al primer congrés d'aquest moviment celebrat a Basilea, l'any 1897 i, en 1901, va començar a treballar com a redactor en el diari Die Welt.

Va col·laborar també en 1904 amb el futur primer president de l'Estat d'Israel, Hayyim Weizmann. . Finalment, va aconseguir fundar Der Jude, que va dirigir des de 1916 fins a 1924, un dels primers periòdics dedicats a Alemanya al pensament sionista.

Des de 1923 fins a deu anys més tard va ensenyar teologia jueva i història de les religions a la Universitat de Frankfurt i va iniciar el plantejament teòric que originaria més tard la seva obra Jo i Tu. Abans, en 1920, havia creat amb Franz Rosenzweig la Freies Jüdisches Lehrhaus (Acadèmia Jueva Lliure), que va anar el més important centre d'educació de jueus adults anterior a la Segona Guerra Mundial.

Després de llargs anys d'escriptura i revisió, en 1923 es va publicar el títol abans esmentat, Jo i Tu, una de les obres fonamentals de l'autor. En 1933 els seus estudis teològics es van veure bruscament interromputs, i quan Hitler va prendre el poder va ser expulsat de la universitat i va decidir emigrar a Palestina. En 1938 va ser nomenat professor de filosofia social a la Universitat hebrea de Jerusalem, on va ensenyar fins a la seva jubilació en 1951