Plató - Ciència i opinió

El text pertany a l’obra de la República de Plató, on aquest estableix un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.

En primer lloc, el filòsof introdueix el terme dialèctica exposant la seva teoria sobre com poder arribar a la veritat i a les idees en si mateixes, per tant, l’ascens al bé per part del coneixement. Defensa que les arts no són una via per arribar a la veritat perquè són copies de les idees en si i per tant s’allunyen del món intel·ligible. També argumenta que les arts estan basades en una forma de coneixement anomenada opinió o “doxa” que es fonamenta en allò que es percep i per tant, al món sensible.

Conseqüentment, Plató tracta els graus del coneixement. Primer fa referència al coneixement i al pensament, seguit en tercer lloc per la creença i per últim la imaginació.  Les dues primeres s’agruparien en la via de la intel·ligència referida a l’essència de les coses i al món de les idees. En canvi, les últimes formarien la via de l’opinió, que es refereix a la generació i per tant, al món sensible de les aparences.

En conclusió, Plató exposa el procés de la dialèctica, necessari per assolir l’idea de bé. Gràcies a aquesta disciplina entesa per Plató com a suprema podrem ascendir pels diferents graus de coneixement i arribar de manera racional al bé suprem.

El Demiürg de Plató

Plató (427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica que desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. 

Aquest fragment forma part de l’obra Timeu del filòsof, és en forma de monòleg, escrit sobre el 360 a.C. 

Plató tracta la seva ontologia dualista relacionant el món sensible i el món intel·ligible.

L’autor defensa que tot neix per una causa ja que es impossible que existeixi sense un perquè. Aquestes causes de les coses són les idees, es refereix a aquest concepte com a realitat extramental amb existència objectiva. Formen part del món intel·ligible i són l’essència de les coses.

Estableix que el Demiürg és com un artesà que dóna forma a les idees, les agafa i les ordena. Agafa els models del món intel·ligible i ell mateix dóna lloc al món sensible. La seva tasca és ordenar, posar ordre en el caos i defensa  que aquest món és un tot ordenat, harmoniós però a la vegada imperfecte perquè ve donat pels límits de la matèria.

En conclusió, Plató argumenta que el món sensible és la imatge material i imperfecte del món intel·ligible.

Plató - La ignorància socràtica

Sòcrates fou un filòsof grec considerat el fundador de la filosofia occidental. Només ens n'ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d'informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment.

El text forma part de l’Apologia de Sòcrates, obra de joventut de Plató. Aquest realitza un homenatge al seu mestre presentant el discurs de defensa pronunciat per Sòcrates davant del tribunal atenès que el va condemnar a mort. 

Plató exposa la idea de la impossibilitat d'assolir la saviesa absoluta. Sòcrates no es considera el més savi, tot i que cerca la saviesa i la admira, perquè hi ha moltes coses que no sap i resten en la ignorància. Vol saber perquè es considerat el més savi de tots i per trobar aquesta veritat formula preguntes a un home conegut per a tothom com a savi.

El mestre aplica la ironia socràtica, fent veure que és un ignorant fins que l’interlocutor que creu que ho sap tot es contradiu. Aquest subjecte realment no sabia res ja que no era conscient dels seus límits. En canvi, Sòcrates si els reconeix i té consciència d'allò que no sap ( li resta en la ignorància). Per tant, el coneixement de la teva ignorància fa que siguis més savi que aquell que es creu savi perquè no es qüestiona ni es contradiu.

En conclusió, aquest fragment és una plena admissió de la ignorància, ja que tot el seu coneixement prové de la seva confessió de no saber res: "Només sé que no sé res".

Plató - El Mite de la Caverna

Plató (427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica que desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. 

Aquests fragments del Mite de la Caverna formen part de l’obra més important del filòsof, La República, llibre VII, 514 i 517.

S’estableix un diàleg entre Sòcrates, qui relata i Glaucó. Explica el mite, parlant de la cova en la que es troben uns homes captius, en aquest mateix antre subterrani han nascut i crescut, lligats amb cadenes de cames i coll, i els hi és impossible girar el cap. 

Darrere d’ells hi ha un mur i una foguera que fa possible la projecció de les ombres a l’interior de la cova.

A l’exterior, dominat per la llum solar, hi ha un camí per on passen homes amb un seguit d’objectes que queden reflectits a la paret observada pels captius. Aquests com no coneixen altre cosa i han crescut observant ombres que es mouen, creuen que les ombres és la realitat mateixa. 

Plató tracta la seva teoria de les idees, realitza una comparació entre el món sensible i la presó de la caverna, com també entre la llum del foc i l’energia del Sol. En la primera comparació el filòsof expressa la idea de que el món sensible és una presó per l’ànima, que s’ha d’alliberar i d’aquesta manera, ascendir a la veritat. En canvi el món intel•ligible o món de les idees és llibertat i coneixement.

La sortida de la caverna comportarà l’ascens de l’ànima, el màxim coneixement del bé que és  bellesa i la causa de la perfecció del éssers. Aquell que actuï (bé) de manera correcta contemplarà el bé.

Per tant, ens explica com és la realitat i com podem conèixer-la. Plató vol fer-nos entendre que el món sensible és una aparença i que només a través del coneixement ens podem alliberar. Per tant, el coneixement ens farà lliures.