Aquest text tracta sobre la relació, el dualisme, entre cos i ànima. Descartes defensa la seva teoria de l’existència del jo, jo penso, per tant, jo existeixo, és a dir, jo existeixo perquè sóc una cosa pensant. En el text també fa referència a l’ immortalitat de l’ànima, ja que l’anima pot existir sense el cos.
L’autor comença afirmant que tots els cossos han estan creats per Déu, tots aquells cossos que el meu enteniment percep han estat creats per Déu, és a dir, fa referència a la substància infinita creadora de les altres dues substàncies, Déu. Seguidament, diu que gràcies a saber que Déu ho ha creat tot pots diferenciar les substàncies, pot ser no pots conèixer-les totes a la perfecció però coneixen una tal i com és pots saber que no és igual que l’altre, és a dir, que tenint una idea clara i distinta d’una d’elles pots saber que ja és diferent a l’altre.
Descartes continua fent referència a l’afirmació de l’existència del jo, sense cap mena de dubte, jo sé penso, jo sóc, així que per l’autor el jo és la primera veritat, el paradigma de la consciència, i també afirma a partir d’aquesta idea que no hi ha cap altre cos que pertanyi purament a la meva essència, a la del jo, ja que el fet de ser una cosa pensant fa que existeixi, ‘cogito ergo sum’, llavors fa referència a la substància pensant al jo, la meva essència és la substància pensant, és a dir, la meva essència es la meva ment. A partir de aquí, l’autor comença a fer referència al dualisme entre cos i ànima. L’ésser humà esta compost per dues substàncies, la pensant, l’ànima, i la substància externa, el cos, que està unit a la pensant, és a dir, el cos està lligat estretament a l’ànima, a la ment, al jo. A partir d’aquí, jo sé que existeixo perquè penso, però a la vegada tinc un cos que està unit al jo. Descartes acaba afirmant, per tant, l’ immortalitat de l’ànima, que l’ànima pot existir sense el cos, el jo és diferent al cos i per tant, puc existir sense ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada