Parmènides d'Elea va viure entre el 570 aC i el 475 aC. Fou un dels filòsofs més importants de l'antiga Grècia (pertany al gran grup dels presocràtics). Era fill de Pirres, i havia nascut a la colònia grega d'Elea a la Magna Grècia.
En aquest text el filòsof ens dona a conèixer les seves idees sobre la via de la veritat i opinió. Parla de l’ésser com a realitat absoluta, considera que els sentits ens enganyen i per tant no són fiables, concretament nega la validesa dels sentits.
La naturalesa no canvia, és estable i immutable i l’ésser és sempre i ha de ser. Això ens fa pensar en la impossibilitat de parlar de temps passat o futur amb el terme: ésser, ja que aquest és ingendrable, homogeni, únic, immòbil, etern(no ha nascut i no morirà). No canvia, si canvies passaria a ser un contrari i ja no seria el mateix.
La pregunta a d’on podria haver sorgit es resposa amb “no podem fer sorgir l’ésser del no-ésser”, perquè això introduiria una imperfecció i l’ésser és perfecte. No existeix el seu origen, perquè Allò que neix, neix a partir de l’ésser. Parmènides també defensa que és el mateix pensar i l’ésser perquè Allò que existeix es pot pensar, el que no existeix no es pot pensar.
El filòsof afirma l’eternitat de l’ésser perquè no es pot passar del no-ésser al ésser, del no-res no pot sortir res ja que el no-res no pot ser pensat ni pot existir.
En conclusió, Parmènides argumenta que la via de l’opinió no és la correcta ja que tracta sobre el món dels sentits i les aparences, considera que hem de seguir la via de la veritat a través de la raó perquè només a partir d’aquesta podem entendre la naturalesa de les coses.
