Epicur - Carta a Meneceu

La Carta a Meneceu va ser escrita per Epicur, defensor de la seva teoria anomenada epicureisme. L’escrit convida a tothom a filosofar, perquè és la manera d’assolir la salut de l’ànima; la felicitat. El jove ha de filosofar per aconseguir ser feliç, i el gran (persona vella amb experiència) per mantenir-se jove, donant així importància a allò passat.

A més, l’autor fa referència als déus , a la mort i al del destí. Això és considerat com els tres temors. Segons Epicur, els déus no es preocupen pels humans, ja que no ens necessiten perquè són autosuficients. Seguidament explica que la mort no és res pel homes, perquè la mort priva de les sensacions i allà és on es troba el bé i el mal. Això fa que no vulguem morir el més aviat possible. Segons el text, aquell qui tem a la mort és estúpid perquè pateix preveient-la, ja que la mort no existeix mentre som vius, i quan no hi som, ella hi és present.

Epicur diu que el savi no considera ni el viure ni el morir com un mal, i que aquell que li diu al jove que ha de dur una bona vida i al vell que ha de morir, no té seny, perquè el camí és el mateix. Com a tercer temor, l’autor parla del destí, el qual no està del tot en les nostres mans, però tampoc ens deixa de pertànyer.

Segons Epicur, quan posseïm una cosa, ja no la necessitem, perquè si la necessitàvem era per omplir la seva absència. És per això que el plaer és el principi i el final d’una vida feliç. Així doncs, viure és buscar aquests plaers, ja que triem ser feliços en funció d’aquests.

També exposa la idea de la moderació. Com  diu Epicur el plaer és el no sentir dolor. Finalment, acaba dient que el savi és aquell que sap viure segons la raó. Sempre, ens hem de guiar per aquesta, ja que el plaer ha de ser moderat i reflexionat.

En conclusió, Epicur en aquesta carta ens diu que hem de filosofar per assolir la felicitat mitjançant el control après dels plaers i els desitjos.

Aristòtil i la virtut

La teoria ètica d'Aristòtil es desenvolupa a l'obra, Ètica a Nicòmac. És on es troba l'expressió més madura de la seva teoria.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot ser aquesta felicitat.

Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat. Per Aristòtil la mateixa felicitat és el fi últim.

Partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica. En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions, només a partit d’aquesta podem arribar a ser feliços i contemplar el Bé Suprem.

Aristòtil - El Primer Motor Immòbil com a causa final

Aquest fragment pertany a l’obra de Aristòtil que rep el nom de Metafísica, concretament al llibre XII.

El filòsof defensa l’existència d’una causa final que s’identifica amb el primer motor. El moviment és etern i el primer motor és el que mou sense ser mogut i és concebut com la causa eficient primera de moviment. Aristòtil no pot entendre la concepció numèrica de l’infinit, per tant, nega la seva existència “en acte”. Només existeix com a potència.

Segons la seva teoria tot el que es mou es mogut per un altre. El primer motor immòbil mor com a causa final i és acte pur, acte sense potència, sempre s’està movent. Diu que mor com a objecte de l’amor, les coses retornen al primer motor com a mena de “desig”. Aquest motor és pensament sobre si mateix, autopensament, no ha creat el món perquè és retorn i perquè del no res no pot sortir res, el déu existeix com una mena d’ésser diví però no intervé en el món.

En conclusió, les coses que mouen i que són mogudes per altre no poden ser infinites, ja que no es donaria moviment. Per tant, ha d’haver un primer motor que sigui la seva pròpia causa de moviment. D’aquesta manera es pot afirmar l’existència d’un motor immòbil primari com a causa eficient de moviment del món. El canvi només es pot donar a partir d’alguna cosa que està en acte. Aristòtil diu que no es pot prolongar una sèrie de moviments de manera indefinida, ha d’existir aquest motor que transmet el moviment a totes les coses naturals i que s’entén com a etern, immutable i acte pur.