Kant - Valoració personal

La filosofia de Kant m’ha agradat perquè ens mostra la veritable cara de la vida. Em va sorprendre la negació de la Metafísica, branca de la filosofia, utilitzada com a element d’estudi de molts filòsofs anteriors. 

La seva filosofia racionalista nega la capacitat d’arribar a un coneixement objectiu de la Metafísica i va establir que aquesta no pot anar més enllà de l’experiència, del que és merament empíric, del que ens ofereix la percepció. Va concloure que la metafísica mai seria possible com a ciència, ja que els objectes es troben més enllà dels límits de l’experiència. Per tant, podem tenir intuïció d’ella però no concepte.

Per altra banda, tot i que Déu no té cap sentit per a la nostra raó, no nega la seva existència. Perquè aquest és superior als límits del nostre coneixement. Per això, la nostra concepció de la seva possible existència és absurda.

És un filòsof realista, que estableix la raó com a guia en les accions morals. Argumenta que la moral no es fa feliços, sinó tot el contrari, per això necessitem la religió i la Metafísica. Això, comporta la inutilitat o exclusió dels conceptes d’Ànima i Déu.

Kant - El bé i el mal

“No hi ha res de bo o dolent més que la bona o dolenta voluntat”

Kant defensa que la bona voluntat no es bona perquè la intenció o el propòsit es realitza o no es realitza, sinó que la bona voluntat es bona en si mateixa. Els fets negatius i destructius són resultat d’alguna voluntat que els ha generat, com també podem trobar la dolenta voluntat en persones. Es podria suposar que existeix una voluntat dolenta en si mateixa que afecta a altres voluntats subjectives.

Per esdevenir bona voluntat, s’ha d’establir una relació amb si mateixa i que es produeixi una manifestació de d’accions que facin visible aquesta voluntat, tant objectiva com subjectiva. D’aquesta manera es produirà una ascensió de l’home cap a la bona voluntat, deixant de banda els pensament dolents. Com a resultat, les causes i conseqüències negatives produides per a l’home són imparcials, en relació amb el creixement de les accions positives. 

Per tant, no es diferent el pensar i fer de cadascun com a adhesió per fer el bé o com a acumulació per fer el mal. És la voluntat la que és bona o dolenta.

Hume - Principi de causalitat

En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.

Hume segueix amb la teoria del coneixement en "El tractat de la naturalesa humana", concretament pel que fa la crítica del principi de causalitat tan defensada per racionalistes com Descartes o filòsofs medievals com Sant Tomàs.

Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.

"Estem determinats només pel costum" diu Hume, això significa que el fet que pensem que els fets observats en el passat es produiran en el futur, es deu a l’experiència anomenada per ell costum , ja que és costum de que en el passat quan llençava la bola de billar la segona bola es movia ens fa pensar que en el futur tornarà a passar aquest fet. Tot i així aquest fet no ens assegura que el futur no sigui d’acord amb el passat, sinó que només és probable. Per això Hume nega el principi causa-efecte i diu que allò que ens fa pensar d’acord amb el futur no és una causa del passat sinó que és el costum. Només hi ha un conjunt de fets, anomenada conjunció constant.