Com a pas previ a la demostració de l’existència de Déu, en les Meditacions Metafísiques, Descartes analitza l’únic material amb què compta: les idees que pensa el jo.
La pregunta central d’aquesta anàlisi és “si entre les coses, les idees de les quals tinc en mi, hi ha algunes que existeixen fora de mi”. La resposta de Descartes a la pregunta per la causa de la realitat objectiva de les idees és la següent: Per a que una idea contingui aquesta realitat objectiva i no altra, deu d’haver-la rebut d’una causa en la qual hi hagi almenys tanta realitat formal com realitat objectiva hi hagi en la idea.
De tot això se’n segueix que si la realitat objectiva d’alguna de les meves idees excedeix la realitat pròpia de mi, aleshores jo no puc ser la causa d’aquesta idea i, per tant, hi ha alguna cosa en el món distinta de mi, que és la causa d’aquesta idea.
Ara bé, hi ha una idea la realitat de la qual supera de llarg la realitat formal continguda en mi mateix: la idea de Déu. La idea de Déu és la d’una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc. Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d’una substància infinita i jo només sóc una substància finita. I donat que ha d’haver almenys tanta realitat formal en la causa com realitat objectiva en la idea, jo no puc ser la causa de la idea d’una substància infinita. Per tant, la idea d’una substància infinita dec d’haver-la rebuda d’una substància infinita. I, per tant, Déu existeix.
Déu és la perfecció absoluta; l’existència és una perfecció; per tant, Déu existeix (té la perfecció de la existència).
Una vegada demostrada l’existència de Déu i la seva naturalesa (com un ésser que té totes les perfeccions), Descartes elimina per fi la hipòtesi del geni maligne (el Déu enganyador). Pretendre enganyar és una imperfecció, i, per tant, no pot donar-se en Déu ja que aquest és la perfecció absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada