Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.
En aquest text el filòsof afirma que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Per tant, anomena com a "ells" a Plató i els seus deixebles demostrant la seva critica sobre la impossibilitat del món de les idees. Tracta el la filosofia primera anomenada "physis" o naturalesa.
Realitza una comparació amb la teoria canviant d'Aristòtil exposant i argumentant que les coses sensibles flueixen constantment. Si em de tenir coneixement, cal que a més de les coses sensibles i contingents hi hagin coses que no canviïn i siguin immutables, aquestes són les idees. Per tant, no es pot tenir coneixement de les coses que flueixen o es troben en un canvi constant.
Fa referència a Sòcrates, a les actituds morals i al concepte de l'universal. Aquest filòsof no parlava del món intel·ligible, a diferència de Plató i el propi Aristòtil. Els platònics van separar les idees de les realitats sensibles. Pensen que tot es pot dir de manera universal, tot ha de tenir una idea.
Aristòtil realitza la critica mitjançant la Navalla d'Okham on exposa que per poder explicar les coses concretes Plató acudeix a la invenció de les idees universals. En canvi, Aristòtil creu que les idees no tenen res a veure amb les coses. La forma comuna a les coses no es troba en el món sensible sinó en l'essència, és a dir, en cadascuna de les coses sensibles. En conclusió, les causes de les coses es troben en les mateixes coses, no en les idees com havien exposat els platònics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada