Kant - Valoració personal

La filosofia de Kant m’ha agradat perquè ens mostra la veritable cara de la vida. Em va sorprendre la negació de la Metafísica, branca de la filosofia, utilitzada com a element d’estudi de molts filòsofs anteriors. 

La seva filosofia racionalista nega la capacitat d’arribar a un coneixement objectiu de la Metafísica i va establir que aquesta no pot anar més enllà de l’experiència, del que és merament empíric, del que ens ofereix la percepció. Va concloure que la metafísica mai seria possible com a ciència, ja que els objectes es troben més enllà dels límits de l’experiència. Per tant, podem tenir intuïció d’ella però no concepte.

Per altra banda, tot i que Déu no té cap sentit per a la nostra raó, no nega la seva existència. Perquè aquest és superior als límits del nostre coneixement. Per això, la nostra concepció de la seva possible existència és absurda.

És un filòsof realista, que estableix la raó com a guia en les accions morals. Argumenta que la moral no es fa feliços, sinó tot el contrari, per això necessitem la religió i la Metafísica. Això, comporta la inutilitat o exclusió dels conceptes d’Ànima i Déu.

Kant - El bé i el mal

“No hi ha res de bo o dolent més que la bona o dolenta voluntat”

Kant defensa que la bona voluntat no es bona perquè la intenció o el propòsit es realitza o no es realitza, sinó que la bona voluntat es bona en si mateixa. Els fets negatius i destructius són resultat d’alguna voluntat que els ha generat, com també podem trobar la dolenta voluntat en persones. Es podria suposar que existeix una voluntat dolenta en si mateixa que afecta a altres voluntats subjectives.

Per esdevenir bona voluntat, s’ha d’establir una relació amb si mateixa i que es produeixi una manifestació de d’accions que facin visible aquesta voluntat, tant objectiva com subjectiva. D’aquesta manera es produirà una ascensió de l’home cap a la bona voluntat, deixant de banda els pensament dolents. Com a resultat, les causes i conseqüències negatives produides per a l’home són imparcials, en relació amb el creixement de les accions positives. 

Per tant, no es diferent el pensar i fer de cadascun com a adhesió per fer el bé o com a acumulació per fer el mal. És la voluntat la que és bona o dolenta.

Hume - Principi de causalitat

En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.

Hume segueix amb la teoria del coneixement en "El tractat de la naturalesa humana", concretament pel que fa la crítica del principi de causalitat tan defensada per racionalistes com Descartes o filòsofs medievals com Sant Tomàs.

Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.

"Estem determinats només pel costum" diu Hume, això significa que el fet que pensem que els fets observats en el passat es produiran en el futur, es deu a l’experiència anomenada per ell costum , ja que és costum de que en el passat quan llençava la bola de billar la segona bola es movia ens fa pensar que en el futur tornarà a passar aquest fet. Tot i així aquest fet no ens assegura que el futur no sigui d’acord amb el passat, sinó que només és probable. Per això Hume nega el principi causa-efecte i diu que allò que ens fa pensar d’acord amb el futur no és una causa del passat sinó que és el costum. Només hi ha un conjunt de fets, anomenada conjunció constant. 

Locke - Estat de guerra

Aquests fragment de John Locke, filòsof empirista tracten de l’Estat de guerra, definit com un estat d’odi i de destrucció. 

El liberalisme, model polític proposat pel filòsof no té un poder il·limitat , per això si qualsevol governant abusa dels poders, fins a tal punt d’arribar a la corrupció, els ciutadans tenen tot el dret a la rebel·lió en front el poder constituït com a tirania. Només d’aquesta manera es tornarà a restablir l’ordre polític, les lleis i els drets dels ciutadans.

El poder polític ha estat el primer a quebrantar l’acord establert en la societat civil. Però per a Locke els que realment s’han rebel·lat han estat els governants que amb les seves decisions i accions han trencat el pacte social i la seva representació. A causa d’això, el poble té el dret i el deure de restaurar l’ordre polític establert.

El poble jutjarà si el monarca o el legislatiu han actuat en contra dels seus drets i actuarà en conseqüència.

Locke - Societat política

En aquests fragments Locke no identifica l’estat de natura amb el de guerra, a diferencia de Hobbes. Per al primer aquest consisteix en una societat política o pre-civil en la qual els homes viuen en un estat de perfecta llibertat i d'igualtat, sense subordinació i sense veure's sotmès a la voluntat o autoritat legislativa de cap home, sense seguir una altra norma que aquella que li dicta la llei natural. No és un estat d'igualtat en el sentit de guerra de tots contra tots, l'home és racional, virtuós i lliure. Gaudeixen també de la propietat que se'ls és donada a tots per igual sobre la qual tindran dret mentre la treballin. D'aquesta forma ningú, tindrà més del que necessita per viure plenament, sense necessitat de perjudicar a l'altre. 

El pensament de Locke pot sintetitzar-se en els següents punts: concepció individualista de l'home, la llei natural com a llei d'acte-conservació, la realització d'un pacte o contracte per sortir de l'estat de naturalesa, i finalment la societat política com a remei als mals i problemes en l'estat de naturalesa. 

Com a conclusió, el propòsit principal de la societat política és protegir els drets de propietat en sentit ampli, això és, la vida, la llibertat i els béns. Com aquests drets existeixen abans de la constitució de la societat política i fins i tot en la mateixa societat política, no pot haver-hi cap dret a imposar, per exemple, imposats sense el consentiment dels seus membres. 

   

Locke - Segon tractat del govern civil

Aquest text pertany al capítol 2 del “Segon tractat del govern civil”. Locke descriu l’estat de natura com un estat d’igualtat en el qual cap persona té poder sobre una altra, i tots són lliures de fer el que vulguin. Assenyala, no obstant que aquesta llibertat no autoritza abusar d'uns altres, i que el dret natural existeix en l'estat de naturalesa. Cada individu en aquest estat té el poder d'executar les lleis naturals que han de ser universals. 

L’Estat neix d’un pacte que fan els propietaris tenint en compte els avantatges i desavantatges de la col·laboració mútua a l’hora de viure millor tots junts. Per tal de fundar l’Estat els humans renunciaren a la pròpia llibertat absoluta, que cediren a l’Estat, mantenint, però, el dret de resistència, és a dir, la possibilitat que els ciutadans resisteixin al poder del cap de l’Estat i defensin els propis drets fonamentals. A canvi l’Estat ha de mantenir la pau, la felicitat i permetre el gaudi de la propietat privada, que també ha de defensar. A més s’ha de comprometre a fer complir la llei natural.

Locke planteja que la prova d'aquesta llei natural es troba en el fet que una persona no pugui ser raonablement sota el poder d'un rei estranger, si una persona comet un delicte en un país estranger que encara pot ser castigat. 

Afirma que la llei natural, simplement exigeix que el càstig s'ajusti al crim; això significa que una persona en l'estat de naturalesa pot fer front a qualsevol delicte per dissuadir al delinqüent de repetir el mateix. 

El filòsof conclou assenyalant que totes les persones es troben en un estat de natura fins que un pacte o acord entre ells els fa membres d'una societat política.

Locke - Assaig sobre l'enteniment humà

El text correspon a l’Assaig sobre l’enteniment humà, obra més important del filòsof John Locke. El llibre I introdueix la negació sobre l’existència de les idees innates, l’experiència és la que dóna origen a les idees i per tant, a l’essència de les coses en si mateixes.

Locke per justificar que les idees no poden ser innates defensa que no existeix cap concepte acceptat universalment. Si les idees estiguessin impreses a la memòria o a la ment, es podrien recordar com argumenta Plató amb la seva teoria de la reminiscència, en canvi, Locke diu que no poden ser recordades perquè mai han estat vistes, no posseïm aquesta idea perquè no ha estat percebuda pels sentits.

Els nens i els idiotes no entenen ni perceben aquestes idees que haurien d’estar naturalment impreses en l’ànima. El principal argument és que la percepció i l’enteniment són funcions distintes. Però això no significa que quan el nen o l’idiota creixin, no puguin entendre les idees.

Si les idees no es troben impreses de forma natural, no poden ser innates. De la mateixa manera que si estan impreses no poden ser desconegudes perquè allò que és, és i és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui.

No pot haver-hi cap preposició a la ment sense que aquesta hi tingui consciencia. El filòsof explica que les idees no són innates.

En conclusió, pensar es tenir consciencia de les idees, aquestes es deriven de l’experiència sensible, basant-se en l’empirisme no en la raó, tot i que no la nega. El pensament  tracta sobre les idees, no sobre les coses perquè el més immediat és la idea, en canvi, les coses no les podem conèixer en si mateixes. Per tant, totes les idees es deriven de l’experiència.

Hootcourse - La identitat

Qui sóc jo? - La identitat

És molt difícil que en un món ple de canvis la nostra identitat pugui romandre estàtica, immutable. El nostre entorn també travessa les fronteres personals de la construcció subjectiva del jo, però en canvi sempre hi és present la noció de l’existència.

La identitat és el conjunt de trets propis d'un individu o d'una col·lectivitat que els caracteritzen enfront dels altres.

Som els amos de la nostra identitat i  allò que siguem serà el resultat d’allò que hem volgut ser i dels esforços que hem fet per ser allò que volíem. Allò que jo sóc és el resultat d’allò que els altres fan de mi ("L’infern són els altres"- Sartre) . Bona part del què som és social o culturalment construït.

La identitat és una frontera dins de cada ésser entre ells, entre les nacions, generalitzada, fins al punt que la meva frontera és altre. Sense frontera no hi ha identitat. És necessari tenir molts registres identitaris, de la mateixa manera que tenim una identitat inestable.

Com va dir Freud, el Jo existeix com a manifestació de l’inconscient. L’ésser humà està en dues parts, el conscient i l’inconscient. Per tant, la identitat es construeix a partir d’aquestes.

Es pot relacionar amb Leibniz argumentant que la identitat oberta és una mònada tancada amb portes i finestres obertes i que l’ésser humà és una mònada tancada sense portes i finestres.

“Los seres humanos no nacen para siempre el día que sus madres los alumbran: la vida los obliga a parirse a sí mismos una y otra vez, a modelarse, a transformarse, a interrogarse (a veces sin respuesta) a preguntarse para qué diablos han llegado a la tierra y qué deben hacer en ella.” Gabriel García Márquez

A continuació us deixo un vídeo del President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. S'ha de donar importància a altres cultures a més de la nostra, obrir-nos a diferents identitats, a les formes de pensar i de viure dels altres, això farà que ens construïm com a persones i configurem la nostra identitat amb tolerància i respecte.

TV3 - Amb filosofia - La identitat

Racionalisme - Quadre comparatiu

Descartes - Relació entre ment i cos

Aquest text tracta sobre la relació, el dualisme, entre cos i ànima. Descartes defensa la seva teoria de l’existència del jo, jo penso, per tant, jo existeixo, és a dir, jo existeixo perquè sóc una cosa pensant. En el text també fa referència a l’ immortalitat de l’ànima, ja que l’anima pot existir sense el cos.

L’autor comença afirmant que tots els cossos han estan creats per Déu, tots aquells cossos que el meu enteniment percep han estat creats per Déu, és a dir, fa referència a la substància infinita creadora de les altres dues substàncies, Déu. Seguidament, diu que gràcies a saber que Déu ho ha creat tot pots diferenciar les substàncies, pot ser no pots conèixer-les totes a la perfecció però coneixen una tal i com és pots saber que no és igual que l’altre, és a dir, que tenint una idea clara i distinta d’una d’elles pots saber que ja és diferent a l’altre.

Descartes continua fent referència a l’afirmació de l’existència del jo, sense cap mena de dubte, jo sé penso, jo sóc, així que per l’autor el jo és la primera veritat, el paradigma de la consciència, i també afirma a partir d’aquesta idea que no hi ha cap altre cos que pertanyi purament a la meva essència, a la del jo, ja que el fet de ser una cosa pensant fa que existeixi, ‘cogito ergo sum’, llavors fa referència a la substància pensant al jo, la meva essència és la substància pensant, és a dir, la meva essència es la meva ment. A partir de aquí, l’autor comença a fer referència al dualisme entre cos i ànima. L’ésser humà esta compost per dues substàncies, la pensant, l’ànima, i la substància externa, el cos, que està unit a la pensant, és a dir, el cos està lligat estretament a l’ànima, a la ment, al jo. A partir d’aquí, jo sé que existeixo perquè penso, però a la vegada tinc un cos que està unit al jo. Descartes acaba afirmant, per tant, l’ immortalitat de l’ànima, que l’ànima pot existir sense el cos, el jo és diferent al cos i per tant, puc existir sense ell.

Descartes i l'existència de Déu

Com a pas previ a la demostració de l’existència de Déu, en les Meditacions Metafísiques, Descartes analitza l’únic material amb què compta: les idees que pensa el jo. 

La pregunta central d’aquesta anàlisi és “si entre les coses, les idees de les quals tinc en mi, hi ha algunes que existeixen fora de mi”. La resposta de Descartes a la pregunta per la causa de la realitat objectiva de les idees és la següent: Per a que una idea contingui aquesta realitat objectiva i no altra, deu d’haver-la rebut d’una causa en la qual hi hagi almenys tanta realitat formal com realitat objectiva hi hagi en la idea. 

De tot això se’n segueix que si la realitat objectiva d’alguna de les meves idees excedeix la realitat pròpia de mi, aleshores jo no puc ser la causa d’aquesta idea i, per tant, hi ha alguna cosa en el món distinta de mi, que és la causa d’aquesta idea.

Ara bé, hi ha una idea la realitat de la qual supera de llarg la realitat formal continguda en mi mateix: la idea de Déu. La idea de Déu és la d’una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc. Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d’una substància infinita i jo només sóc una substància finita. I donat que ha d’haver almenys tanta realitat formal en la causa com realitat objectiva en la idea, jo no puc ser la causa de la idea d’una substància infinita. Per tant, la idea d’una substància infinita dec d’haver-la rebuda d’una substància infinita. I, per tant, Déu existeix.

Déu és la perfecció absoluta; l’existència és una perfecció; per tant, Déu existeix (té la perfecció de la existència).

Una vegada demostrada l’existència de Déu i la seva naturalesa (com un ésser que té totes les perfeccions), Descartes elimina per fi la hipòtesi del geni maligne (el Déu enganyador). Pretendre enganyar és una imperfecció, i, per tant, no pot donar-se en Déu ja que aquest és la perfecció absoluta.

Descartes i la formulació del Cogito

Aquest fragment pertany a l’obra Meditacions metafísiques, del filòsof racionalista René Descartes.

En primer lloc, Descartes arriba a la conclusió que els sentits ens enganyen i que totes les coses que veu són falses, irreals. De la mateixa manera que els cossos no existeixen tampoc ho fa el cos de Descartes. A partir d’aquest moment es planteja un dubte universal, res es sosté perquè no hi ha res real al món.

El filòsof afirma que l‘únic camí per conèixer la veritat és mitjançant el dubte, que és metòdic i radical. Descartes convençut de la falsedat dels sentits i les percepcions, explica que no hi ha res al món, ni cel, ni terra, ni esperit, ni cos.

Degut a això es pregunta en la possibilitat que un geni maligne l’estigui enganyant. Però si aquest ho estigués fent no seria capaç de saber-ho ni de considerar la idea de que res es cert.

Però, el geni mai aconseguirà convençe’l  de que no és res mentre Descartes pensi que ell és alguna cosa. D’aquesta manera arriba a la veritat fonamental del cogito, que consisteix en l’evidència de l’existència del nostres Jo (Jo penso, per tant jo sóc).

Com a conclusió, el text tracta el dubte cartesià i el descobriment de la veritat absoluta, que és l’existència del Jo.