Aristòtil i la Metafísica

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

En aquest text el filòsof afirma que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Per tant, anomena com a "ells" a Plató i els seus deixebles demostrant la seva critica sobre la impossibilitat del món de les idees. Tracta el la filosofia primera anomenada "physis" o naturalesa.

Realitza una comparació amb la teoria canviant d'Aristòtil exposant i argumentant que les coses sensibles flueixen constantment. Si em de tenir coneixement, cal que a més de les coses sensibles i contingents hi hagin coses que no canviïn i siguin immutables, aquestes són les idees. Per tant, no es pot tenir coneixement de les coses que flueixen o es troben en un canvi constant.

Fa referència a Sòcrates, a les actituds morals i al concepte de l'universal. Aquest filòsof no parlava del món intel·ligible, a diferència de Plató i el propi Aristòtil. Els platònics van separar les idees de les realitats sensibles. Pensen que tot es pot dir de manera universal, tot ha de tenir una idea.

Aristòtil realitza la critica mitjançant la Navalla d'Okham on exposa que per poder explicar les coses concretes Plató acudeix a la invenció de les idees universals. En canvi, Aristòtil creu que les idees no tenen res a veure amb les coses. La forma comuna a les coses no es troba en el món sensible sinó en l'essència, és a dir, en cadascuna de les coses sensibles. En conclusió, les causes de les coses es troben en les mateixes coses, no en les idees com havien exposat els platònics.

Plató - Fragment XIV República

El text pertany a l’obra de la República de Plató, on aquest estableix un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.

En primer lloc, el filòsof introdueix el terme dialèctica exposant la seva teoria sobre com poder arribar a la veritat i a les idees en si mateixes, per tant, l’ascens al bé per part del coneixement. Defensa que les arts no són una via per arribar a la veritat perquè són copies de les idees en si i per tant s’allunyen del món intel·ligible. També argumenta que les arts estan basades en una forma de coneixement anomenada opinió o “doxa” que es fonamenta en allò que es percep i per tant, al món sensible.

Conseqüentment, Plató tracta els graus del coneixement. Primer fa referència al coneixement i al pensament, seguit en tercer lloc per la creença i per últim la imaginació.  Les dues primeres s’agruparien en la via de la intel·ligència referida a l’essència de les coses i al món de les idees. En canvi, les últimes formarien la via de l’opinió, que es refereix a la generació i per tant, al món sensible de les aparences.

En conclusió, Plató exposa el procés de la dialèctica, necessari per assolir l’idea de bé. Gràcies a aquesta disciplina entesa per Plató com a suprema podrem ascendir pels diferents graus de coneixement i arribar de manera racional al bé suprem.

Plató i l'idea de Justícia

El fragment pertany a La República, obra escrita en forma de diàleg corresponent a l’etapa de maduresa de Plató. El protagonista del relat continua essent Sòcrates. 

El filòsof comença mencionant el significat d'allò que és just, emprant el mètode socràtic al seu interlocutor i exposa la seva teoria de l’Estat entès com a organisme on la justícia és harmonia i una convenció humana.

Relaciona l’Estat amb l’idea de Bé atribuint-li adjectius com savi, moderat, just… i amb l’individu, només serà moderat, aquell en que la racionalitat predomini davant el desig. Per tant, defensa un Estat en el que la part racional, composta pels governants s’imposi en la societat. 

També tracta el concepte de  justícia com a funció dins de l’Estat, cadascú haurà de complir-la de la millor manera i ocupar el lloc corresponent segons les seves capacitats.

Per entendre el significat d’una persona justa introdueix les tres parts de l’ànima o també anomenades virtuts. L’home just és aquell la raó del qual controla les altres dues parts de desitjos i temptacions que allunyen a l’ésser humà del camí correcte deixant-se endur pels instints en lloc de guiar-se per la raó, que condueix a la justícia i a la felicitat entesa com la “vida bona”.

L’home que ha contemplat l’idea de bé controlarà les passions i els plaers mitjançant la temprança, virtut entesa a través de la raó.

Per últim, Plató argumenta que la veritat està vinculada al coneixement i el filòsof és aquell que estima la veritat.