Descartes - Relació entre ment i cos

Aquest text tracta sobre la relació, el dualisme, entre cos i ànima. Descartes defensa la seva teoria de l’existència del jo, jo penso, per tant, jo existeixo, és a dir, jo existeixo perquè sóc una cosa pensant. En el text també fa referència a l’ immortalitat de l’ànima, ja que l’anima pot existir sense el cos.

L’autor comença afirmant que tots els cossos han estan creats per Déu, tots aquells cossos que el meu enteniment percep han estat creats per Déu, és a dir, fa referència a la substància infinita creadora de les altres dues substàncies, Déu. Seguidament, diu que gràcies a saber que Déu ho ha creat tot pots diferenciar les substàncies, pot ser no pots conèixer-les totes a la perfecció però coneixen una tal i com és pots saber que no és igual que l’altre, és a dir, que tenint una idea clara i distinta d’una d’elles pots saber que ja és diferent a l’altre.

Descartes continua fent referència a l’afirmació de l’existència del jo, sense cap mena de dubte, jo sé penso, jo sóc, així que per l’autor el jo és la primera veritat, el paradigma de la consciència, i també afirma a partir d’aquesta idea que no hi ha cap altre cos que pertanyi purament a la meva essència, a la del jo, ja que el fet de ser una cosa pensant fa que existeixi, ‘cogito ergo sum’, llavors fa referència a la substància pensant al jo, la meva essència és la substància pensant, és a dir, la meva essència es la meva ment. A partir de aquí, l’autor comença a fer referència al dualisme entre cos i ànima. L’ésser humà esta compost per dues substàncies, la pensant, l’ànima, i la substància externa, el cos, que està unit a la pensant, és a dir, el cos està lligat estretament a l’ànima, a la ment, al jo. A partir d’aquí, jo sé que existeixo perquè penso, però a la vegada tinc un cos que està unit al jo. Descartes acaba afirmant, per tant, l’ immortalitat de l’ànima, que l’ànima pot existir sense el cos, el jo és diferent al cos i per tant, puc existir sense ell.

Descartes i l'existència de Déu

Com a pas previ a la demostració de l’existència de Déu, en les Meditacions Metafísiques, Descartes analitza l’únic material amb què compta: les idees que pensa el jo. 

La pregunta central d’aquesta anàlisi és “si entre les coses, les idees de les quals tinc en mi, hi ha algunes que existeixen fora de mi”. La resposta de Descartes a la pregunta per la causa de la realitat objectiva de les idees és la següent: Per a que una idea contingui aquesta realitat objectiva i no altra, deu d’haver-la rebut d’una causa en la qual hi hagi almenys tanta realitat formal com realitat objectiva hi hagi en la idea. 

De tot això se’n segueix que si la realitat objectiva d’alguna de les meves idees excedeix la realitat pròpia de mi, aleshores jo no puc ser la causa d’aquesta idea i, per tant, hi ha alguna cosa en el món distinta de mi, que és la causa d’aquesta idea.

Ara bé, hi ha una idea la realitat de la qual supera de llarg la realitat formal continguda en mi mateix: la idea de Déu. La idea de Déu és la d’una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc. Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d’una substància infinita i jo només sóc una substància finita. I donat que ha d’haver almenys tanta realitat formal en la causa com realitat objectiva en la idea, jo no puc ser la causa de la idea d’una substància infinita. Per tant, la idea d’una substància infinita dec d’haver-la rebuda d’una substància infinita. I, per tant, Déu existeix.

Déu és la perfecció absoluta; l’existència és una perfecció; per tant, Déu existeix (té la perfecció de la existència).

Una vegada demostrada l’existència de Déu i la seva naturalesa (com un ésser que té totes les perfeccions), Descartes elimina per fi la hipòtesi del geni maligne (el Déu enganyador). Pretendre enganyar és una imperfecció, i, per tant, no pot donar-se en Déu ja que aquest és la perfecció absoluta.

Descartes i la formulació del Cogito

Aquest fragment pertany a l’obra Meditacions metafísiques, del filòsof racionalista René Descartes.

En primer lloc, Descartes arriba a la conclusió que els sentits ens enganyen i que totes les coses que veu són falses, irreals. De la mateixa manera que els cossos no existeixen tampoc ho fa el cos de Descartes. A partir d’aquest moment es planteja un dubte universal, res es sosté perquè no hi ha res real al món.

El filòsof afirma que l‘únic camí per conèixer la veritat és mitjançant el dubte, que és metòdic i radical. Descartes convençut de la falsedat dels sentits i les percepcions, explica que no hi ha res al món, ni cel, ni terra, ni esperit, ni cos.

Degut a això es pregunta en la possibilitat que un geni maligne l’estigui enganyant. Però si aquest ho estigués fent no seria capaç de saber-ho ni de considerar la idea de que res es cert.

Però, el geni mai aconseguirà convençe’l  de que no és res mentre Descartes pensi que ell és alguna cosa. D’aquesta manera arriba a la veritat fonamental del cogito, que consisteix en l’evidència de l’existència del nostres Jo (Jo penso, per tant jo sóc).

Com a conclusió, el text tracta el dubte cartesià i el descobriment de la veritat absoluta, que és l’existència del Jo.