La teoria ètica d'Aristòtil es desenvolupa a l'obra, Ètica a Nicòmac. És on es troba l'expressió més madura de la seva teoria.
L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot ser aquesta felicitat.
Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat. Per Aristòtil la mateixa felicitat és el fi últim.
Partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.
La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica. En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions, només a partit d’aquesta podem arribar a ser feliços i contemplar el Bé Suprem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada