L'Ètica a Nicòmac és un tractat d'Aristòtil sobre la virtut i la moral que defineix l'ètica aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en
apunts de les seves lectures al Liceu, i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé
dedicats a ell.
Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el
comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per reconèixer la millor opció a
escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat(eudemonisme)ben
entesa, la millor línia d'acció és una conducta virtuosa.
Per definir la felicitat, Aristòtil sosté que és
necessari captar la funció pròpia de l'home que es viure i es aquella que ho
caracteritza essencialment. Aquest tipus
de vida que singularitza a l’ésser humà és l’anomenada vida racional. Per tant viure com a home
és viure racionalment.
Parla de la virtut com una qualitat de
manera que, el que la te, la porta fins a la perfecció. Aquesta es porta a
terme en una vida finalitzada i plena. L’ésser humà actua d'acord amb la millor de
les virtuts i la més perfecta.
L’autor cita a un citarista. La seva funció es tocar l’instrument, però la
d’un bon citarista es tocar-la bé, arribant a la perfecció i
l’excel·lència. Per tant, identifica el
bé amb el fi, perquè segons Aristòtil la felicitat es troba en
l’autorealització, en la satisfacció d’haver aconseguit l’objectiu proposat.
La funció de l’home bo es viure de manera racional però també de manera
excel·lent, íntegra i totalitària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada