Kant - Valoració personal

La filosofia de Kant m’ha agradat perquè ens mostra la veritable cara de la vida. Em va sorprendre la negació de la Metafísica, branca de la filosofia, utilitzada com a element d’estudi de molts filòsofs anteriors. 

La seva filosofia racionalista nega la capacitat d’arribar a un coneixement objectiu de la Metafísica i va establir que aquesta no pot anar més enllà de l’experiència, del que és merament empíric, del que ens ofereix la percepció. Va concloure que la metafísica mai seria possible com a ciència, ja que els objectes es troben més enllà dels límits de l’experiència. Per tant, podem tenir intuïció d’ella però no concepte.

Per altra banda, tot i que Déu no té cap sentit per a la nostra raó, no nega la seva existència. Perquè aquest és superior als límits del nostre coneixement. Per això, la nostra concepció de la seva possible existència és absurda.

És un filòsof realista, que estableix la raó com a guia en les accions morals. Argumenta que la moral no es fa feliços, sinó tot el contrari, per això necessitem la religió i la Metafísica. Això, comporta la inutilitat o exclusió dels conceptes d’Ànima i Déu.

Kant - El bé i el mal

“No hi ha res de bo o dolent més que la bona o dolenta voluntat”

Kant defensa que la bona voluntat no es bona perquè la intenció o el propòsit es realitza o no es realitza, sinó que la bona voluntat es bona en si mateixa. Els fets negatius i destructius són resultat d’alguna voluntat que els ha generat, com també podem trobar la dolenta voluntat en persones. Es podria suposar que existeix una voluntat dolenta en si mateixa que afecta a altres voluntats subjectives.

Per esdevenir bona voluntat, s’ha d’establir una relació amb si mateixa i que es produeixi una manifestació de d’accions que facin visible aquesta voluntat, tant objectiva com subjectiva. D’aquesta manera es produirà una ascensió de l’home cap a la bona voluntat, deixant de banda els pensament dolents. Com a resultat, les causes i conseqüències negatives produides per a l’home són imparcials, en relació amb el creixement de les accions positives. 

Per tant, no es diferent el pensar i fer de cadascun com a adhesió per fer el bé o com a acumulació per fer el mal. És la voluntat la que és bona o dolenta.

Hume - Principi de causalitat

En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.

Hume segueix amb la teoria del coneixement en "El tractat de la naturalesa humana", concretament pel que fa la crítica del principi de causalitat tan defensada per racionalistes com Descartes o filòsofs medievals com Sant Tomàs.

Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.

"Estem determinats només pel costum" diu Hume, això significa que el fet que pensem que els fets observats en el passat es produiran en el futur, es deu a l’experiència anomenada per ell costum , ja que és costum de que en el passat quan llençava la bola de billar la segona bola es movia ens fa pensar que en el futur tornarà a passar aquest fet. Tot i així aquest fet no ens assegura que el futur no sigui d’acord amb el passat, sinó que només és probable. Per això Hume nega el principi causa-efecte i diu que allò que ens fa pensar d’acord amb el futur no és una causa del passat sinó que és el costum. Només hi ha un conjunt de fets, anomenada conjunció constant. 

Locke - Estat de guerra

Aquests fragment de John Locke, filòsof empirista tracten de l’Estat de guerra, definit com un estat d’odi i de destrucció. 

El liberalisme, model polític proposat pel filòsof no té un poder il·limitat , per això si qualsevol governant abusa dels poders, fins a tal punt d’arribar a la corrupció, els ciutadans tenen tot el dret a la rebel·lió en front el poder constituït com a tirania. Només d’aquesta manera es tornarà a restablir l’ordre polític, les lleis i els drets dels ciutadans.

El poder polític ha estat el primer a quebrantar l’acord establert en la societat civil. Però per a Locke els que realment s’han rebel·lat han estat els governants que amb les seves decisions i accions han trencat el pacte social i la seva representació. A causa d’això, el poble té el dret i el deure de restaurar l’ordre polític establert.

El poble jutjarà si el monarca o el legislatiu han actuat en contra dels seus drets i actuarà en conseqüència.

Locke - Societat política

En aquests fragments Locke no identifica l’estat de natura amb el de guerra, a diferencia de Hobbes. Per al primer aquest consisteix en una societat política o pre-civil en la qual els homes viuen en un estat de perfecta llibertat i d'igualtat, sense subordinació i sense veure's sotmès a la voluntat o autoritat legislativa de cap home, sense seguir una altra norma que aquella que li dicta la llei natural. No és un estat d'igualtat en el sentit de guerra de tots contra tots, l'home és racional, virtuós i lliure. Gaudeixen també de la propietat que se'ls és donada a tots per igual sobre la qual tindran dret mentre la treballin. D'aquesta forma ningú, tindrà més del que necessita per viure plenament, sense necessitat de perjudicar a l'altre. 

El pensament de Locke pot sintetitzar-se en els següents punts: concepció individualista de l'home, la llei natural com a llei d'acte-conservació, la realització d'un pacte o contracte per sortir de l'estat de naturalesa, i finalment la societat política com a remei als mals i problemes en l'estat de naturalesa. 

Com a conclusió, el propòsit principal de la societat política és protegir els drets de propietat en sentit ampli, això és, la vida, la llibertat i els béns. Com aquests drets existeixen abans de la constitució de la societat política i fins i tot en la mateixa societat política, no pot haver-hi cap dret a imposar, per exemple, imposats sense el consentiment dels seus membres. 

   

Locke - Segon tractat del govern civil

Aquest text pertany al capítol 2 del “Segon tractat del govern civil”. Locke descriu l’estat de natura com un estat d’igualtat en el qual cap persona té poder sobre una altra, i tots són lliures de fer el que vulguin. Assenyala, no obstant que aquesta llibertat no autoritza abusar d'uns altres, i que el dret natural existeix en l'estat de naturalesa. Cada individu en aquest estat té el poder d'executar les lleis naturals que han de ser universals. 

L’Estat neix d’un pacte que fan els propietaris tenint en compte els avantatges i desavantatges de la col·laboració mútua a l’hora de viure millor tots junts. Per tal de fundar l’Estat els humans renunciaren a la pròpia llibertat absoluta, que cediren a l’Estat, mantenint, però, el dret de resistència, és a dir, la possibilitat que els ciutadans resisteixin al poder del cap de l’Estat i defensin els propis drets fonamentals. A canvi l’Estat ha de mantenir la pau, la felicitat i permetre el gaudi de la propietat privada, que també ha de defensar. A més s’ha de comprometre a fer complir la llei natural.

Locke planteja que la prova d'aquesta llei natural es troba en el fet que una persona no pugui ser raonablement sota el poder d'un rei estranger, si una persona comet un delicte en un país estranger que encara pot ser castigat. 

Afirma que la llei natural, simplement exigeix que el càstig s'ajusti al crim; això significa que una persona en l'estat de naturalesa pot fer front a qualsevol delicte per dissuadir al delinqüent de repetir el mateix. 

El filòsof conclou assenyalant que totes les persones es troben en un estat de natura fins que un pacte o acord entre ells els fa membres d'una societat política.

Locke - Assaig sobre l'enteniment humà

El text correspon a l’Assaig sobre l’enteniment humà, obra més important del filòsof John Locke. El llibre I introdueix la negació sobre l’existència de les idees innates, l’experiència és la que dóna origen a les idees i per tant, a l’essència de les coses en si mateixes.

Locke per justificar que les idees no poden ser innates defensa que no existeix cap concepte acceptat universalment. Si les idees estiguessin impreses a la memòria o a la ment, es podrien recordar com argumenta Plató amb la seva teoria de la reminiscència, en canvi, Locke diu que no poden ser recordades perquè mai han estat vistes, no posseïm aquesta idea perquè no ha estat percebuda pels sentits.

Els nens i els idiotes no entenen ni perceben aquestes idees que haurien d’estar naturalment impreses en l’ànima. El principal argument és que la percepció i l’enteniment són funcions distintes. Però això no significa que quan el nen o l’idiota creixin, no puguin entendre les idees.

Si les idees no es troben impreses de forma natural, no poden ser innates. De la mateixa manera que si estan impreses no poden ser desconegudes perquè allò que és, és i és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui.

No pot haver-hi cap preposició a la ment sense que aquesta hi tingui consciencia. El filòsof explica que les idees no són innates.

En conclusió, pensar es tenir consciencia de les idees, aquestes es deriven de l’experiència sensible, basant-se en l’empirisme no en la raó, tot i que no la nega. El pensament  tracta sobre les idees, no sobre les coses perquè el més immediat és la idea, en canvi, les coses no les podem conèixer en si mateixes. Per tant, totes les idees es deriven de l’experiència.

Aristòtil i la Metafísica

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

En aquest text el filòsof afirma que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Per tant, anomena com a "ells" a Plató i els seus deixebles demostrant la seva critica sobre la impossibilitat del món de les idees. Tracta el la filosofia primera anomenada "physis" o naturalesa.

Realitza una comparació amb la teoria canviant d'Aristòtil exposant i argumentant que les coses sensibles flueixen constantment. Si em de tenir coneixement, cal que a més de les coses sensibles i contingents hi hagin coses que no canviïn i siguin immutables, aquestes són les idees. Per tant, no es pot tenir coneixement de les coses que flueixen o es troben en un canvi constant.

Fa referència a Sòcrates, a les actituds morals i al concepte de l'universal. Aquest filòsof no parlava del món intel·ligible, a diferència de Plató i el propi Aristòtil. Els platònics van separar les idees de les realitats sensibles. Pensen que tot es pot dir de manera universal, tot ha de tenir una idea.

Aristòtil realitza la critica mitjançant la Navalla d'Okham on exposa que per poder explicar les coses concretes Plató acudeix a la invenció de les idees universals. En canvi, Aristòtil creu que les idees no tenen res a veure amb les coses. La forma comuna a les coses no es troba en el món sensible sinó en l'essència, és a dir, en cadascuna de les coses sensibles. En conclusió, les causes de les coses es troben en les mateixes coses, no en les idees com havien exposat els platònics.

Plató - Fragment XIV República

El text pertany a l’obra de la República de Plató, on aquest estableix un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.

En primer lloc, el filòsof introdueix el terme dialèctica exposant la seva teoria sobre com poder arribar a la veritat i a les idees en si mateixes, per tant, l’ascens al bé per part del coneixement. Defensa que les arts no són una via per arribar a la veritat perquè són copies de les idees en si i per tant s’allunyen del món intel·ligible. També argumenta que les arts estan basades en una forma de coneixement anomenada opinió o “doxa” que es fonamenta en allò que es percep i per tant, al món sensible.

Conseqüentment, Plató tracta els graus del coneixement. Primer fa referència al coneixement i al pensament, seguit en tercer lloc per la creença i per últim la imaginació.  Les dues primeres s’agruparien en la via de la intel·ligència referida a l’essència de les coses i al món de les idees. En canvi, les últimes formarien la via de l’opinió, que es refereix a la generació i per tant, al món sensible de les aparences.

En conclusió, Plató exposa el procés de la dialèctica, necessari per assolir l’idea de bé. Gràcies a aquesta disciplina entesa per Plató com a suprema podrem ascendir pels diferents graus de coneixement i arribar de manera racional al bé suprem.

Plató i l'idea de Justícia

El fragment pertany a La República, obra escrita en forma de diàleg corresponent a l’etapa de maduresa de Plató. El protagonista del relat continua essent Sòcrates. 

El filòsof comença mencionant el significat d'allò que és just, emprant el mètode socràtic al seu interlocutor i exposa la seva teoria de l’Estat entès com a organisme on la justícia és harmonia i una convenció humana.

Relaciona l’Estat amb l’idea de Bé atribuint-li adjectius com savi, moderat, just… i amb l’individu, només serà moderat, aquell en que la racionalitat predomini davant el desig. Per tant, defensa un Estat en el que la part racional, composta pels governants s’imposi en la societat. 

També tracta el concepte de  justícia com a funció dins de l’Estat, cadascú haurà de complir-la de la millor manera i ocupar el lloc corresponent segons les seves capacitats.

Per entendre el significat d’una persona justa introdueix les tres parts de l’ànima o també anomenades virtuts. L’home just és aquell la raó del qual controla les altres dues parts de desitjos i temptacions que allunyen a l’ésser humà del camí correcte deixant-se endur pels instints en lloc de guiar-se per la raó, que condueix a la justícia i a la felicitat entesa com la “vida bona”.

L’home que ha contemplat l’idea de bé controlarà les passions i els plaers mitjançant la temprança, virtut entesa a través de la raó.

Per últim, Plató argumenta que la veritat està vinculada al coneixement i el filòsof és aquell que estima la veritat.

Plató - Ciència i opinió

El text pertany a l’obra de la República de Plató, on aquest estableix un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.

En primer lloc, el filòsof introdueix el terme dialèctica exposant la seva teoria sobre com poder arribar a la veritat i a les idees en si mateixes, per tant, l’ascens al bé per part del coneixement. Defensa que les arts no són una via per arribar a la veritat perquè són copies de les idees en si i per tant s’allunyen del món intel·ligible. També argumenta que les arts estan basades en una forma de coneixement anomenada opinió o “doxa” que es fonamenta en allò que es percep i per tant, al món sensible.

Conseqüentment, Plató tracta els graus del coneixement. Primer fa referència al coneixement i al pensament, seguit en tercer lloc per la creença i per últim la imaginació.  Les dues primeres s’agruparien en la via de la intel·ligència referida a l’essència de les coses i al món de les idees. En canvi, les últimes formarien la via de l’opinió, que es refereix a la generació i per tant, al món sensible de les aparences.

En conclusió, Plató exposa el procés de la dialèctica, necessari per assolir l’idea de bé. Gràcies a aquesta disciplina entesa per Plató com a suprema podrem ascendir pels diferents graus de coneixement i arribar de manera racional al bé suprem.

El Demiürg de Plató

Plató (427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica que desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. 

Aquest fragment forma part de l’obra Timeu del filòsof, és en forma de monòleg, escrit sobre el 360 a.C. 

Plató tracta la seva ontologia dualista relacionant el món sensible i el món intel·ligible.

L’autor defensa que tot neix per una causa ja que es impossible que existeixi sense un perquè. Aquestes causes de les coses són les idees, es refereix a aquest concepte com a realitat extramental amb existència objectiva. Formen part del món intel·ligible i són l’essència de les coses.

Estableix que el Demiürg és com un artesà que dóna forma a les idees, les agafa i les ordena. Agafa els models del món intel·ligible i ell mateix dóna lloc al món sensible. La seva tasca és ordenar, posar ordre en el caos i defensa  que aquest món és un tot ordenat, harmoniós però a la vegada imperfecte perquè ve donat pels límits de la matèria.

En conclusió, Plató argumenta que el món sensible és la imatge material i imperfecte del món intel·ligible.

Plató - La ignorància socràtica

Sòcrates fou un filòsof grec considerat el fundador de la filosofia occidental. Només ens n'ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d'informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment.

El text forma part de l’Apologia de Sòcrates, obra de joventut de Plató. Aquest realitza un homenatge al seu mestre presentant el discurs de defensa pronunciat per Sòcrates davant del tribunal atenès que el va condemnar a mort. 

Plató exposa la idea de la impossibilitat d'assolir la saviesa absoluta. Sòcrates no es considera el més savi, tot i que cerca la saviesa i la admira, perquè hi ha moltes coses que no sap i resten en la ignorància. Vol saber perquè es considerat el més savi de tots i per trobar aquesta veritat formula preguntes a un home conegut per a tothom com a savi.

El mestre aplica la ironia socràtica, fent veure que és un ignorant fins que l’interlocutor que creu que ho sap tot es contradiu. Aquest subjecte realment no sabia res ja que no era conscient dels seus límits. En canvi, Sòcrates si els reconeix i té consciència d'allò que no sap ( li resta en la ignorància). Per tant, el coneixement de la teva ignorància fa que siguis més savi que aquell que es creu savi perquè no es qüestiona ni es contradiu.

En conclusió, aquest fragment és una plena admissió de la ignorància, ja que tot el seu coneixement prové de la seva confessió de no saber res: "Només sé que no sé res".

Plató - El Mite de la Caverna

Plató (427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica que desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. 

Aquests fragments del Mite de la Caverna formen part de l’obra més important del filòsof, La República, llibre VII, 514 i 517.

S’estableix un diàleg entre Sòcrates, qui relata i Glaucó. Explica el mite, parlant de la cova en la que es troben uns homes captius, en aquest mateix antre subterrani han nascut i crescut, lligats amb cadenes de cames i coll, i els hi és impossible girar el cap. 

Darrere d’ells hi ha un mur i una foguera que fa possible la projecció de les ombres a l’interior de la cova.

A l’exterior, dominat per la llum solar, hi ha un camí per on passen homes amb un seguit d’objectes que queden reflectits a la paret observada pels captius. Aquests com no coneixen altre cosa i han crescut observant ombres que es mouen, creuen que les ombres és la realitat mateixa. 

Plató tracta la seva teoria de les idees, realitza una comparació entre el món sensible i la presó de la caverna, com també entre la llum del foc i l’energia del Sol. En la primera comparació el filòsof expressa la idea de que el món sensible és una presó per l’ànima, que s’ha d’alliberar i d’aquesta manera, ascendir a la veritat. En canvi el món intel•ligible o món de les idees és llibertat i coneixement.

La sortida de la caverna comportarà l’ascens de l’ànima, el màxim coneixement del bé que és  bellesa i la causa de la perfecció del éssers. Aquell que actuï (bé) de manera correcta contemplarà el bé.

Per tant, ens explica com és la realitat i com podem conèixer-la. Plató vol fer-nos entendre que el món sensible és una aparença i que només a través del coneixement ens podem alliberar. Per tant, el coneixement ens farà lliures.

Parmènides i l'ésser

Parmènides d'Elea va viure entre el 570 aC i el 475 aC. Fou un dels filòsofs més importants de l'antiga Grècia (pertany al gran grup dels presocràtics). Era fill de Pirres, i havia nascut a la colònia grega d'Elea a la Magna Grècia.

En aquest text el filòsof ens dona a conèixer les seves idees sobre la via de la veritat i opinió. Parla de l’ésser com a realitat absoluta, considera que els sentits ens enganyen i per tant no són fiables, concretament nega la validesa dels sentits.

La naturalesa no canvia, és estable i immutable i l’ésser és sempre i ha de ser. Això ens fa pensar en la impossibilitat de parlar de temps passat o futur amb el terme: ésser, ja que aquest és ingendrable, homogeni, únic, immòbil, etern(no ha nascut i no morirà). No canvia, si canvies passaria a ser un contrari i ja no seria el mateix.

La pregunta a d’on podria haver sorgit es resposa amb “no podem fer sorgir l’ésser del no-ésser”, perquè això introduiria una imperfecció i l’ésser és perfecte. No existeix el seu origen, perquè  Allò que neix, neix a partir de l’ésser. Parmènides també defensa que és el mateix pensar i l’ésser perquè Allò que existeix es pot pensar, el que no existeix no es pot pensar.

El filòsof afirma l’eternitat de l’ésser perquè no es pot passar del no-ésser al ésser, del no-res no pot sortir res ja que el no-res no pot ser pensat ni pot existir.

En conclusió, Parmènides argumenta que la via de l’opinió no és la correcta ja que tracta sobre el món dels sentits i les aparences, considera que hem de seguir la via de la veritat a través de la raó perquè només a partir d’aquesta podem entendre la naturalesa de les coses.

Anaximandre i l' àpeiron

Anaximandre va ser un filòsof i alquimista grec, que va viure entre el 611 aC el 546 aC aproximadament, es va interessar per temes científics i filosòfics. Fou un dels primers filòsofs de l'escola jònica, i se'l suposa deixeble del fundador Tales de Milet.

La seva concepció de l’origen de totes les coses es basa en la immaterialitat, mai en el que és material. Anaximandre utilitza el terme àpeiron com a principi i element de les coses existents, i que conté la causa del naixement i la destrucció del món. Per tant, la realitat és quelcom indeterminat. L’àpeiron es definit com l’etern retorn, un fons il·limitat i indeterminat però alhora també irracional que justifica totes les coses. En canvi, al Kósmos es on es porta a terme la lluita de contraris i per tant es troba en desequilibri. El conflicte de contraris defineix conceptes oposats però que al mateix temps són complementaris, no existeix un sense l’altre, com per exemple néixer i morir, una acció donarà una altra. Tot i existir algun dia deixarem d’existir.

El filòsof admet la pluralitat de mons i l'etern moviment de les coses. Proposa l’existència d’una justícia que ha d’equilibrar el desordre provocat pels éssers humans i on alhora l’ordre del temps serà el responsable de que torni a establir-se aquesta mateixa justícia.