Aristòtil i la virtut

La teoria ètica d'Aristòtil es desenvolupa a l'obra, Ètica a Nicòmac. És on es troba l'expressió més madura de la seva teoria.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot ser aquesta felicitat.

Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat. Per Aristòtil la mateixa felicitat és el fi últim.

Partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica. En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions, només a partit d’aquesta podem arribar a ser feliços i contemplar el Bé Suprem.

Aristòtil - El Primer Motor Immòbil com a causa final

Aquest fragment pertany a l’obra de Aristòtil que rep el nom de Metafísica, concretament al llibre XII.

El filòsof defensa l’existència d’una causa final que s’identifica amb el primer motor. El moviment és etern i el primer motor és el que mou sense ser mogut i és concebut com la causa eficient primera de moviment. Aristòtil no pot entendre la concepció numèrica de l’infinit, per tant, nega la seva existència “en acte”. Només existeix com a potència.

Segons la seva teoria tot el que es mou es mogut per un altre. El primer motor immòbil mor com a causa final i és acte pur, acte sense potència, sempre s’està movent. Diu que mor com a objecte de l’amor, les coses retornen al primer motor com a mena de “desig”. Aquest motor és pensament sobre si mateix, autopensament, no ha creat el món perquè és retorn i perquè del no res no pot sortir res, el déu existeix com una mena d’ésser diví però no intervé en el món.

En conclusió, les coses que mouen i que són mogudes per altre no poden ser infinites, ja que no es donaria moviment. Per tant, ha d’haver un primer motor que sigui la seva pròpia causa de moviment. D’aquesta manera es pot afirmar l’existència d’un motor immòbil primari com a causa eficient de moviment del món. El canvi només es pot donar a partir d’alguna cosa que està en acte. Aristòtil diu que no es pot prolongar una sèrie de moviments de manera indefinida, ha d’existir aquest motor que transmet el moviment a totes les coses naturals i que s’entén com a etern, immutable i acte pur.

Aristòtil i la Metafísica

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

En aquest text el filòsof afirma que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Per tant, anomena com a "ells" a Plató i els seus deixebles demostrant la seva critica sobre la impossibilitat del món de les idees. Tracta el la filosofia primera anomenada "physis" o naturalesa.

Realitza una comparació amb la teoria canviant d'Aristòtil exposant i argumentant que les coses sensibles flueixen constantment. Si em de tenir coneixement, cal que a més de les coses sensibles i contingents hi hagin coses que no canviïn i siguin immutables, aquestes són les idees. Per tant, no es pot tenir coneixement de les coses que flueixen o es troben en un canvi constant.

Fa referència a Sòcrates, a les actituds morals i al concepte de l'universal. Aquest filòsof no parlava del món intel·ligible, a diferència de Plató i el propi Aristòtil. Els platònics van separar les idees de les realitats sensibles. Pensen que tot es pot dir de manera universal, tot ha de tenir una idea.

Aristòtil realitza la critica mitjançant la Navalla d'Okham on exposa que per poder explicar les coses concretes Plató acudeix a la invenció de les idees universals. En canvi, Aristòtil creu que les idees no tenen res a veure amb les coses. La forma comuna a les coses no es troba en el món sensible sinó en l'essència, és a dir, en cadascuna de les coses sensibles. En conclusió, les causes de les coses es troben en les mateixes coses, no en les idees com havien exposat els platònics.

Obrar conforme la virtut més perfecta

L'Ètica a Nicòmac és un tractat d'Aristòtil sobre la virtut i la moral que defineix l'ètica aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en apunts de les seves lectures al Liceu, i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé dedicats a ell.

Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per reconèixer la millor opció a escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat(eudemonisme)ben entesa, la millor línia d'acció és una conducta virtuosa.

Per definir la felicitat, Aristòtil sosté que és necessari captar la funció pròpia de l'home que es viure i es aquella que ho caracteritza essencialment. Aquest tipus de vida que singularitza a l’ésser humà és l’anomenada vida racional. Per tant viure com a home és viure racionalment.

Parla de la virtut com una qualitat de manera que, el que la te, la porta fins a la perfecció. Aquesta es porta a terme en una vida finalitzada i plena.  L’ésser humà actua d'acord amb la millor de les virtuts i la més perfecta.

L’autor cita a un citarista. La seva funció es tocar l’instrument, però la d’un bon citarista es tocar-la bé, arribant a la perfecció i l’excel·lència.  Per tant, identifica el bé amb el fi, perquè segons Aristòtil la felicitat es troba en l’autorealització, en la satisfacció d’haver aconseguit l’objectiu proposat.

La funció de l’home bo es viure de manera racional però també de manera excel·lent, íntegra i totalitària.

L'ànima, principi vital

Aquest fragment escrit per Aristòtil pertany a la seva obra anomenada De anima, on exposa els seus punts de vista filosòfics sobre la naturalesa dels éssers vius. Aristòtil va ser un filòsof grec i es considerat com un dels grans pensadors de la humanitat.

Afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató el món de les idees i el món de les coses, sinó un de sol, el món real,físic.

El tema que tracta el fragment és una de les teories dualistes. L’ Hilemorfisme defensat per Aristòtil que propugna que l’ànima i el cos són principis inseparables d’una única realitat, l’ésser humà.

Aristòtil exposa la idea de que l’ànima és la que proporciona als éssers humans unes propietats com la vida, la sensació, el pensament… Com diu el text l’ànima és la responsable del moviment. Sense l’ànima els cossos no tindrien vida i serien inanimats. També diu que aquesta és el perquè de la nostra existència i es un principi ¡de vida.

En conclusió, un cos sense ànima és inintel·ligible i només es podrien separar a la nostra imaginació.

AL PRINCIPI HI HA L’ADMIRACIÓ

Aristòtil va néixer a Estagira, Tràcia, 384 aC i va morir a Calcídia, Eubea, 322 aC. Filòsof i científic grec, un dels esperits més potents i influents de la història. Del clan dels asclepíades, era fill de Nicòmac. Els primers temps fou el deixeble predilecte de Plató, però les divergències posteriors els distanciaren. Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Metafísica es una de les obres principals d’ Aristòtil i la primera obra important de la branca de filosofia. Examina el que pot ser afirmat sobre qualsevol cosa que existeixi només degut a la seva existència i no a les qualitats especials que té. També cobreix els diferents tipus de causa, forma i matèria, l’existència d’objectes i de Déu.

En aquest text Aristòtil parla, en un primer moment sobre el desenvolupament de la filosofia en els homes, és a dir, com van començar a filosofar degut a la seva admiració envers els fenòmens sorprenents més comuns de la vida i a continuació a través d’aquests coneixements amb el plantejament d’uns problemes més grans com els canvis de la lluna. També fa referència a que realment la persona que es planteja aquest problema o s’admira davant d’aquest, reconeix la seva ignorància perquè s’està interessant per una cosa que no coneix. Es parla de l’acció de filosofar per fugir de la ignorància perquè buscaran el saber per mitjà del coneixement. Finalment és parla de considerar la filosofia com l’única ciència lliure. La meva proposta com a títol és L’acció de filosofar en els homes al llarg del temps perquè parla dels orígens de la filosofia, com van començar els homes, moguts per la seva ignorància i les ganes de cercar noves formes de saber a través del coneixement. L’origen de la filosofia segons Aristòtil és degut a aquest sentiment d’admiració que es va produir en l’interior dels homes, els va fer moure impulsats per les seves ànsies de saber i de preguntar-se sobre fets comuns que es produïen al món i a les seves vides quotidianes.

Que van filosofar per fugir de la ignorància vol dir que van plantejar-se dubtes que sorgeixen a la vida i els van intentar resoldre per mitjà del coneixement, per fugir de la inconsciència. Perquè la filosofia i l’estat d’ignorància van inversament proporcionals a l’adquisició de coneixement.

El saber del text és de tipus filosòfic, ja que els pensadors adopten una actitud, sorgida de l’admiració i el dubte, per desxifrar els problemes que els planteja el món que els envolta i l’univers. Aquest saber és únic perquè la filosofia pot o no partir d’una hipòtesi, tesi i demostració. La filosofia no té l’última paraula respecte al tema ja que sempre buscarà noves formes d’arribar més enllà de la pròpia explicació.