L'amor com a responsabilitat personal

Martin Buber (Viena, Àustria 1878 - Jerusalem, Israel, 1965) fou un pensador jueu d'origen austríac. L’any 1916 es traslladà a Berlín, on creà una Comissió per a interessar-se per la sort dels jueus d'Europa Oriental durant la Primera Guerra Mundial. Al 1930 fou professor a la Universitat de Frankfurt del Main.

Segons Buber l’amor es basa en la relació que s’estableix entre el jo i el tu. Els dos subjectes tenen la comunicació com a centre perquè la primera experiència que té l’ésser humà és la de la segona persona.

La pròpia existència fa que constantment ens relacionem amb altres persones per això no té sentit parlar d’un Jo solitari.

El jo troba un tu, la persona pot dir jo en sentit personal quan té al davant un tu. El jo es dona sempre davant d’un tu, no es dona sol.

Respecte a aquesta relació s’estenen els tu, s’eliminen les distincions bells i lletjos, savis i necis…). Les altres persones apareixen com a únics, importants i per tant prenen importància en la vida de l’altre.

Buber també fa referència a una igualtat entre éssers humans que s’estimen. Ajudar-se, respectar-se … són accions que es realitzen conjuntament. I per tant depenen tant d’un jo com d’un tu.

Experiència a Auswitch

El segon dia de viatge va començar amb la visita a dos dels tres camps de concentració més importants. Primerament, Auschwitz I, el camp de concentració original que s’utilitzava com a centre administratiu per a tot el complex on van morir uns 70.000 intel·lectuals polonesos i presoners de guerra soviètics.

“Ya no estáis en vuestra casa, esto no es un sanatorio, de aquí sólo se sale por las chimeneas de los hornos crematorios”. Aquestes eren les paraules dels presoners que van patir tota crueltat, infàmia, atrocitat per part dels Nazis. 

I amb les quals ens vam endinsar a Auschwitz II (Birkenau), un camp d’extermini massiu i el lloc on van morir entre 1,5 i més de 4 milions de persones. En aquesta secció eren ubicades les dones.

De fet les vies del tren que conduïen als presoners al camp encara es troben intactes i finalitzen amb les entrades als forns crematoris.

Un sentiment d’incalculable sofriment era present als nostres rostres.

Aquesta experiència ha sigut molt impactant i realment especial. 

Quan vam emprendre el viatge mai 

ens hauríem imaginat tot el que vam sentir 

aquelles hores, cada segon que passàvem 

allà dins, entre aquelles parets.

Hem estudiat la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust, el nazisme…però quan arribes allà tot es magnifica.

No ha passat tant de temps des d'aquesta desgràcia, per això crec que tothom hauria de conèixer millor el que va passar i posar-se al lloc de l'altre perquè aquestes atrocitats no tornin a repetir-se. Perquè realment es impossible pensar com uns éssers humans van poder realitzar aquestes aberracions sense cap sensibilitat, compassió ni respecte per la vida de milions de persones.




Aquí us deixo un vídeo de TV3 sobre el camp d'extermini d'Auschwitz situat a Cracòvia. 

Biografia Aristòtil

Aristòtil va néixer a Estageira el 384 aC. El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories. Va viatjar a l'Àsia Menor. Aristòtil, es va casar amb Píties, neboda o filla adoptiva d'Hèrmies. Ella li va donar una filla, a qui van anomenar també Píties. Més tard, va ser convidat per Filip II de Macedònia per convertir-se en el tutor del seu fill Alexandre el Gran.

Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps donà lliçons no només a Alexandre, sinó també a altres dos futur reis. 

L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, la que es coneix com a Liceu. Mentre estava a Atenes, va morir la seva dona Píties i Aristòtil es va aparellar amb Herpília d'Estageira, que li va donar un fill, nen a qui van donar el nom del seu pare, Nicòmac. 

Els seus tractats més importants són el de Física, Metafísica, Ètica a Nicòmac, Política, De Anima (Sobre l'ànima) i la Poètica.

A prop del final de la seva vida Alexandre va començar a sospitar de complots contra ell, i va amenaçar Aristòtil en algunes cartes. 

Després de la mort d'Alexandre, Eurímedon Hierofant va denunciar Aristòtil per no lloar als déus. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: "No vaig permetre que als atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia". Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Aristòtil va nomenar conseller delegat al seu alumne Antípater i va deixar un testament en què va demanar ser enterrat amb la seva dona.

L'ànima, principi vital

Aquest fragment escrit per Aristòtil pertany a la seva obra anomenada De anima, on exposa els seus punts de vista filosòfics sobre la naturalesa dels éssers vius. Aristòtil va ser un filòsof grec i es considerat com un dels grans pensadors de la humanitat.

Afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató el món de les idees i el món de les coses, sinó un de sol, el món real,físic.

El tema que tracta el fragment és una de les teories dualistes. L’ Hilemorfisme defensat per Aristòtil que propugna que l’ànima i el cos són principis inseparables d’una única realitat, l’ésser humà.

Aristòtil exposa la idea de que l’ànima és la que proporciona als éssers humans unes propietats com la vida, la sensació, el pensament… Com diu el text l’ànima és la responsable del moviment. Sense l’ànima els cossos no tindrien vida i serien inanimats. També diu que aquesta és el perquè de la nostra existència i es un principi ¡de vida.

En conclusió, un cos sense ànima és inintel·ligible i només es podrien separar a la nostra imaginació.

El nacionalisme

És una ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació. Promou com a valors fonamentals el benestar, l’independència, la preservació dels trets identificatius i l’exaltació de la pròpia nació. Proclama que algunes nacions es trobarien en una millor situació si els hi donessin llibertat per governar-se a si mateixes, assolint d’aquesta manera l’independència econòmica, política i cultural.

A l’actualitat hi ha molts moviments nacionalistes. A Xile, Canadà, Espanya, França, Itàlia, Mèxic, Països Baixos, Polònia, Regne Unit, Portugal, Suïssa…. A Espanya hi ha una gran tensió quan es parla del nacionalisme, sobretot de la proposta político - independentista de la població catalana i d’alguns partits polítics.

Però això no significa que només es trobi a Catalunya aquesta ideologia, perquè com el seu nom indica són un conjunt d’idees, en aquest cas, sobre política i per tant pot aparèixer en qualsevol persona de diferents indrets del món. Trobem el nacionalisme basc, el gallec, valencià, canari, andalús, aragonès, i l’aranès (Vall d’Aran).

Com a conclusió del fragment anterior, podríem dir que l’extensió d’aquesta ideologia es deu a que tots som humans, i per tant tenim unes creences pròpies, individuals però també comunes, tot i que difereixen en alguns punts. El que queda clar és que tots tenim una identitat comuna, som éssers humans. Això queda refutat amb un exemple que forma part d’un article:

Una vez alguien preguntó muy seria y pseudo-intelectualmente “¿de qué raza eres?”. Y la respuesta fue “soy de la raza humana.”

Personalment, hem sento més catalana que espanyola. He nascut a Catalunya i es normal que això faci que el meu sentiment patriòtic sigui catalanista.

Definicions - Tema 6

1. Animal cultural: L'ésser humà té una naturalesa biològica que s'obre a l'ordre cultural: llenguatge, tècnica, moral, dret, religió...

2. Individu: Qualsevol ésser complet que pertany a una espècie.

3. Individualisme possessiu: Cada ésser és l'únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles. Porta al egoisme ètic, posició insolidària.

4. Sociabilitat natural: L'ésser humà necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats pròpies.

5. Contractualisme: Acord social del que és fruit la societat. Es produeix entre els éssers humans per evitar la lluita dels uns contra els altres.

6. Voluntat general: Suma de les voluntats particulars a la qual va a parar la llibertat natural a canvi de la llibertat civil.

7. Antropologia social: Estudi científic de les cultures humanes.Estudia la manera de viure dels diferents grups humans, l'evolució que han experimentat i la cultura de manera objectiva.

8. Socialització primària: Té l'objectiu d'introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa durant la primera etapa de la infantesa.

9. Rol: Els papers que adopten les persones a la societat.

10. Cultura: És el complex de coneixements, creences, art, moral, dret, costums i altres aptituds i hàbits que l'home adquireix com a membre de la societat.

11. Subcultura: Diferents formes de viure la cultura sense posar en dubte la cultura hegemònica.

12. Contracultura: És un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

13. Nous moviments socials: Moviments socials que troben a la xarxa un vehicle per a la comunicació de les seves propostes.

14. Civilització: És l'agrupació cultural de més abast, el nivell d'identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d'un altre.

15. Etnocentrisme: Analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar als altres.

16. Racisme: Creença o ideologia que defensa l'existència de races superiors o inferiors.

17. Aporofòbia: Rebuig i menyspreu envers el pobre.

18. Multiculturalisme: Existència de diferents cultures en un mateix territori o espai social.

19. Interculturalisme: Propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d'igualtat. Proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat es una font de riquesa.

20. Universalisme: Descobreix uns valors compartits, destaca el respecte a les diferències culturals. Evita que unes cultures s'imposin a unes altres. Basat en el respecte i la tolerància.

Conclusions "El show de Truman"

La pel·lícula "El show de Truman" té molta relació amb el mite de la caverna. Però també amb La vida es sueño de Calderón de la Barca. En aquesta magnífica tragicomèdia, Segismundo, com els homes que viuen a la caverna platònica, només rep el reflex de la llum, veu les ombres enganyoses. Per accedir a la veritable realitat ha de sortir de la caverna, en el seu cas, de la presó, deixar de percebre menys reflexos de les coses i veure les coses mateixes. El seu empresonament li obre el camí al coneixement, li permet creuar la línia que separa el que es sensible de l'intel·ligible.

Tota la vida d'en Truman és un farsa, els amics, els pares, la seva dona i fins i tot la mateixa societat que està controlada, on tothom exerceix un paper en aquest món fals.

El programa dirigit pel "Creador", sinònim de Déu en el teatre Calderonià, consisteix a enganyar al protagonista durant tota la seva vida, fent una vida fictícia al llarg dels anys. En Truman no coneix la veritable realitat, només el que succeeix en el món que han creat per ell.

El director del programa porta a terme la manipulació de la realitat i l'engany per aconseguir audiència. Sense donar-hi importància a la vida ni als sentiments d'un home.

La pel·lícula presenta un guió original, és molt bona. Dóna molt per pensar, desperta les nostres inquietuds  i ens fa reflexionar sobre la nostra pròpia existència. Us la recomano!

Us deixo amb aquesta gran pel·lícula! 1h 30 min sense desaprofitament!